DE COP i VOLTA

Inflexió

2011-05-25T02:32:00.001-07:00

Les eleccions valencianes de diumenge han marcat un punt d'inflexió. Ha guanyat el Partit Popular, sí, però per primera vegada des que ens governa ha baixat en vots, tant en valor absolut com en percentatge. El PP ha perdut vots a la província de València, on s'ha deixat un escó, tot i que l'avanç a Alacant i Castelló ha compensat la davallada. I a la ciutat de València, feu de Rita Barberá, el PP ha perdut una regidoria. Descomptant València i els resultats autonòmics, el PP ha augmentat el seu poder municipal, tot guanyant per primera vegada a Elx i Gandia, bastions socialistes des de la Transició.

Els resultats socialistes han sigut un fracàs estrepitós. El PSPV-PSOE ha obtingut amb Jorge Alarte els pitjors resultats de la història del partit al País Valencià. La nota positiva per als socialistes és la victòria a la ciutat de Mislata. La sangria dels socialistes ha permés l'entrada a les Corts Valencianes i a l'Ajuntament de València de la Coalició Compromís i el retorn d'Esquerra Unida. A nivell municipal, hi haurà governs de progrés a ciutats com Alcoi o Tavernes de la Valldigna.

L'èxit de la Coalició Compromís no només ha tingut com a origen el descontentament de l'electorat socialista. La presència mediàtica de Mónica Oltra i Joan Ribó, combinada amb el treball municipal dels regidors del Bloc, ha donat els fruits desitjats. Al grup que formaven Mónica, Enric Morera, Josep María Pañella i Mireia Mollà s'unixen en esta legislatura Fran Ferri, de vint-i-sis anys, i Juan Ponce, d'Els Verds. I per primera vegada hi haurà presència valencianista d'esquerres a l'Ajuntament del Cap i Casal. A Joan Ribó li acompanyarà Consol Castillo i l'ecosocialista Pilar Soriano.

L'augment de la pluralitat a les Corts Valencianes i els primers signes de desgast del Partit Popular són una bona notícia per als progressistes valencians. Tanmateix, el mal resultat socialista hauria de fer reflexionar a la cúpula del partit. A remolc del PP no poden formar un discurs alternatiu amb opcions de guanyar.

15M

2011-05-20T08:25:00.000-07:00

Confesse que vaig apropar-me als jóvens de la Plaça de l'Ajuntament amb un punt d'escepticisme. Tot i així, trobar-me com la munió de gent es feia més gran m'il·lusionava. Ambivalència.

Al manifest llig que demanen que es garantisca el dret a l'habitatge i al treball alhora que critiquen el bipartidisme i la desigualtat. I més en concret, a la ciutat de València demanen la supressió de la tanca electoral del 5% al País Valencià, un sistema fiscal progressiu o explicacions dels costos reals dels grans esdeveniments, entre d'altres.

Eixir al carrer indignat és molt lloable, però ara cal VOTAR. No tots els partits polítics són iguals: això és el que volen que penseu el PP i el PSOE. Les reivindicacions del moviment 15M, fa anys que les proposen des de coalicions com Compromís o Esquerra Unida. En un sistema parlamentari mana la sobirania popular expressada en les urnes. Per això demane a tots els que simpatitzeu amb la causa de Democràcia real ja que diumenge voteu els partits menuts d'esquerres.

Mobles

2011-05-13T13:10:00.001-07:00

Dinamarca ha encés la metxa. L’acord de Schengen, clau de la integració europea, és paper mullat. Vint-i-cinc anys després de l’aprovació del principi de lliure circulació a la Unió Europea, Brussel·les ha acceptat controls “en casos excepcionals”. Les excuses dels danesos són puerils: diuen que només es tracta d’establir controls de mercaderies a les duanes. Els socis de l’eurozona han assumit com a propi el missatge xenòfob de la ultradreta davant les males perspectives electorals dels partits governants.

Europa va assumir al 1995 l’arribada de més de 600000 refugiats de l’antiga Iugoslàvia. Ara, les revoltes als països àrabs de la ribera mediterrània han generat un conflicte humanitari de dimensions menors. Però al marge del nombre de desplaçats cal tindre en compte el missatge racista palés. Tunisians i libis necessiten la solidaritat europea: fugen de la guerra. Endurir les condicions perquè puguen residir als territoris de la Unió denota una falta d’humanitat preocupant.

El discurs xenòfob té una frase estrella: “que vinguen, però amb papers”. Com volen que vinguen amb papers si fugen desesperats amb pasteres de la guerra? Els estats europeus accepten ben poques sol·licituds d’assil. És de veres que el populisme dóna rèdits electorals entre els estrats inferiors de la societat, els que compartixen amb els nouvinguts més prestacions de l’Estat del Benestar. Però la solidaritat és un valor superior i els governants no han de renunciar-hi. Mantinguem Schengen i permetem la lliure circulació de persones. Perquè al cap i a la fi paga la pena recordar que els immigrants no són mobles: són persones.

Domesticats

2011-05-10T00:38:00.000-07:00

El president imputat continua donant titulars. La diana a què llança els dards és una vegada més Zapatero. El problema del president del govern espanyol és per al molt honorable (sic) que el seu iaio no li va transmetre "tendresa ni afecte". La invectiva és una falta de respecte als afusellats per les tropes franquistes durant la Guerra Civil, més de 4000 al País Valencià segons els historiadors. Però no va ser l'únic dirigent conservador que enfangà la campanya.

L'omnipresent expresident Aznar va considerar Bildu "una disfressa d'ETA", tot contradient la sentència del Tribunal Constitucional que assegura que la simple sospita "no és un argument jurídicament acceptable per a excloure ningú del ple exercici del dret a la participació política". Són només dos exemples d'una campanya de les municipals i autonòmiques eclipsada per la política estatal fins al punt que el PP la considera una avantsala de les eleccions generals de 2012.

Els valencians ens mereixem un president de la Generalitat que reconega les errades. No debades, ser líders en destrucció d'ocupació i en deute en relació amb el PIB són motius suficients per a qüestionar la gestió de Francisco Camps. Culpar Zapatero d'una política econòmica equivocada és legítim però fer-ho des de la més alta responsabilitat institucional d'una de les autonomies més empobrides de l'Estat és un engany. I els mitjans de comunicació afectes al règim popular tenen molt a dir en la previsible victòria dels populars. Las Provincias va entrevistar Camps ahir per primera vegada en dos anys i Gürtel fou tema tabú. És el mateix diari que fa uns dies publicà una enquesta per a influir en la opinió pública de cara a la supressió de les línies en valencià que pretén el PP. Uns mitjans domesticats al servici d'un poder que amaga la realitat talment com en la novel·la 1984 d'Orwell són el pitjor balanç d'esta legislatura de Francisco Camps.

Debat

2011-05-07T05:00:00.000-07:00

Una successió de monòlegs. Això fou el debat electoral que Canal Nou programà ahir a la mitjanit. Hi hagué tres blocs temàtics, el primer dels quals tenia l'inquietant títol de senyes d'identitat. I es va complir el guió. Camps, el candidat imputat, va magnificar la seua gestió en un exercici onanista de nul·la autocrítica que arribà al súmmum de l'histrionisme en la ronda de conclusions: "la Comunitat Valenciana és lo més gran que hi ha en Espanya i en tot el món".

Alarte, l'etern desconegut candidat socialista, va sonar forçat mentre va barrejar denúncia de la corrupció, reivindicació d'un canvi de model econòmic i defensa de la inversió del Govern espanyol. Marga Sanz, d'Esquerra Unida, va estar impecable en la crítica a tot el que no li rutlla - privatització dels servicis públics, finançament insuficient, pròrroga de Cofrents... - tot i que el to mitiner no encaixava en el format. I Enric Morera, de la Coalició Compromís, parlà amb naturalitat a l'espectador per a reivindicar "la felicitat de tots els dies". La reclamació de l'alliberament de l'AP-7 i ajuda a les bandes de música convisqué en el discurs de Morera amb la crítica a la falta de sensibilitat de Camps cap a les víctimes de l'accident de metro de 2006.

El mal tràngol per al president autonòmic pitjor valorat ja ha passat. L'equip assessor del candidat conservador, magistralment dirigit per Paula Sánchez de León, vol una campanya de perfil baix. Les eleccions semblen un mer tràmit per a un Partit Popular que governa la nostra terra com si fóra el seu cortijo. El president Camps no respon a preguntes dels periodistes mai i en campanya, menys encara. Mentre, Canal Nou inclou en els informatius estos dies informació política dels partits de l'oposició per obligació de la Junta Electoral. Quina paradoxa! Els blocs electorals, tan criticats per les associacions professionals dels periodistes, permetran als televidents valencians conéixer ni que siga per uns minuts una oposició silenciada durant anys.

Així comença una campanya amb un 25% d'atur, xifra que es multiplica per dos en menors de vint-i-cinc anys, i un president que culpa de tots els mals Zapatero alhora que pensa en les retallades socials del 23-M. Amb un debat de matinada i sense rèpliques en una televisió pública parcial. I encara n'hi ha que s'estranyen que el descontentament per la situació política valenciana no es traduïsca en un tomb electoral. Societat anestesiada, societat enganyada.

Bildu

2011-05-02T02:17:00.000-07:00

El Tribunal Suprem ha il·legalitzat Bildu en una votació ajustada, per 9 vots a favor i 6 en contra. La coalició formada per Eusko Alkartasuna, Alternatiba i independents de l'esquerra abertzale no podrà presentar-se a les eleccions municipals del 22 de maig. Encara els queda l'últim cartutx, el recurs al Tribunal Constitucional, que ho decidirà en tres dies. La ponència assumix els arguments de la Fiscalia General de l'Estat, que considera que Bildu és una tapadora d'ETA per a concórrer a les eleccions.

Eusko Alkartasuna és un partit amb llarga tradició democràtica. El creà el lehendakari Carlos Garaikoetxea al 1986 com a escissió d'esquerres i independentista del Partit Nacionalista Basc. D'altra banda, Alternatiba és una escissió sobiranista d'Esquerra Unida. Com a resultat de la il·legalització de Sortu, que també causà divisió en el Suprem, estos partits ompliren les llistes de ciudadans vinculats a l'esquerra abertzale. Tot i així, estos ciutadans mai no han format part de cap organització il·legal i, a més a més, els estatuts de la coalició són escrupolosos en el rebuig de la lluita armada. Tot i així, i amb el vot contrari de sis magistrats, el Suprem ha barrat el pas a la coalició Bildu a la participació en les eleccions.

La Llei de Partits de 2002 va permetre la il·legalització de Batasuna i de totes les continuacions per recolzar la violència d'ETA. Tanmateix, ni amb Sortu ni ara pareix aplicable en termes jurídics. Els estatuts de Bildu, com els de Sortu, rebutgen explícitament el terrorisme i fins i tot preveuen l'expulsió dels membres que el recolzen. En l'Estat de Dret propugnat per la Constitució Espanyola no hi ha lloc per a la il·legalització preventiva: calen proves contundents de vinculació amb la violència per a restringir el dret fonamental a la participació política. I només hi ha hagut sospites. Per tant, és inadmissible que Bildu no puga concórrer a les eleccions del 22 de maig. Esperem que el Constitucional, garant dels drets fonamentals, corregisca esta anomalia democràtica i els bascos i navarresos puguen elegir d'ací a tres setmanes entre totes les opcions polítiques.

TVE

2011-04-30T00:01:00.000-07:00

Quan les coses van mal dades apareixen les males arts. María Dolores de Cospedal va obrir la caixa dels trons la setmana passada en acusar Televisió Espanyola de manipulació informativa. Ho va fer en Los Desayunos, davant la incredulitat d'Ana Pastor, conductora de l'espai, que va respondre que no és "la d'unes altres èpoques" i que està orgullosa de treballar en una etapa de "llibertat".

Des de l'arribada al poder dels socialistes TVE va fer un canvi substancial. D'una banda, el director de la corporació pública es tria per consens entre els dos partits majoritaris, PP i PSOE. A hores d'ara és Alberto Oliart, exministre d'UCD. Gràcies a això, els informatius tenen una asèpsia política impensable en temps d'Alfredo Urdaci, cap d'informatius durant els governs del PP. En la seua època l'Audiència Nacional condemnà TVE per manipulació informativa en el tractament de la vaga general de 2002 . Ara, el repartiment dels temps és impecable i mira amb pulcritud de no afavorir el partit governant.

Ana Pastor féu el que haguera fet qualsevol periodista quan posen en dubte la seua dignitat professional sense motiu. I la cacera de bruixes de la dreta contra els periodistes desafectes ja la inclou. Quin és el model de televisió de Cospedal? Canal Nou? Una televisió que silencia informacions incòmodes per al poder? No ho dirà, com tampoc dirà que Pastor serà depurada si arriben a governar.

Cal recordar que els mitjans de comunicació lliures són una garantia de llibertat de les societats democràtiques. Televisió Espanyola és un exemple de bona praxi periodística i els servicis informatius, paradigma de la pluralitat ideològica. Per tant, és deplorable que el Partit Popular ataque els periodistes de la televisió pública amb més ètica professional de l'Estat. Manipular la informació dels mitjans que paguem tots per a controlar l'opinió pública és una perversió que s'ha de denunciar. Ana Pastor no és "una agent política" sinó "una agent de la informació". Va aclarir-ho en un text que penjà en el seu blog. Una vegada se'n feren ressó les agències, el va enretirar. Ni que fóra momentàniament l'ofensiva dels conservadors va tapar la boca de la periodista. I de retruc, la de l'una ciutadania que reclama uns mitjans lliures.

Límits

2011-04-28T10:40:00.000-07:00

Viure és muntar en un tren sense rumb clar. Provisionalitat és la idea força de les relacions humanes del segle XXI. Amistats fugaces, amants a temps parcial, coneixences d'anada i tornada. El sexe és un bé de consum. L'amistat, un joc d'interesos en un món competitiu.

Viatges al teu ritme, però al voltant la vida roda sense que pugues controlar-ne la velocitat. L'individualisme en les relacions personals ens torna vulnerables, porucs davant els canvis i fins i tot insensibles quan salvar el cap esdevé l'únic objectiu.

L'egoisme és la religió majoritària en una societat feble de valors solidaris. A hores d'ara, en el camí de la vida, tant se val què o qui deixes arrere: només cal avançar. Avançar ràpid. Contra tots. Encara que la falta de causes comunes ens perjudique a tots. Ens creiem els amos del món i no som conscients de la nostra debilitat extrema. Sense fronteres, els límits són d'un mateix. I la falta de límits ens aboca al precipici.

Tisorada

2011-04-18T08:36:00.000-07:00

CiU guanyà les eleccions prometent canvi, i no ha decebut les expectatives. El canvi, això sí, ha sigut cap a la dreta. Amb un dèficit actual del 3,86% del Producte Interior Brut i l'objectiu d'arribar l'any que ve a l'1,3%, suprimir impostos que paguen els que més tenen és una burla als que patixen les retallades sanitàries i educatives del Govern d'Artur Mas. Primer, la Generalitat va suprimir l'impost de successions i deixà d'ingressar 150 milions d'euros este any. Ara, el conseller Andreu Mas-Colell ha assegurat que reduiran el tram autonòmic de l'IRPF als que guanyen més de 120000€. Amb l'augment d'este impost dictat pel Govern tripartit es preveien recaptar 75 milions. I a més, ha revelat que vol suprimir l'impost de donacions i altres tributs, fins a deixar d'ingressar vora dos-cents milions d'euros.

Com aconseguix ingressos el Govern català després de tants beneficis fiscals a les classes benestants? Retallant un 10% del pressupost, sobretot en sanitat i educació, pilars de l'estat del benestar. D'entrada, augmenta les llistes d'espera als centres de salut i reduïx de 2000 a 1245 les places de professorat. I mentrestant, CiU renta la mala consciència de les retallades socials reclamant al Govern espanyol els diners del fons de competitivitat, pactat en el nou sistema de finançament de 2009.

És un escàndol fer la tisorada al gasto sanitari i alhora abaixar els impostos als que més guanyen. Sobretot quan Mas podria evitar el 40% de la retallada en salut si mantinguera els impostos actuals, segons assegura EL PAÍS. Culpar Madrid de la retallada és irresponsable. Catalunya necessita els diners del fons de competitivitat que l'Estat li deu, per descomptat. Però el Govern espanyol va advertir que no li'ls pagaria i tot i així van eliminar l'impost de successions. I eliminar impostos als rics mentre s'empitjora la sanitat als pobres és senzillament immoral.

Censura

2011-04-15T01:14:00.000-07:00

El despropòsit es va instal·lar ahir al carrer Quart de València, on hi ha la seu del PPCV. Els conservadors valencians van denunciar TVE, Telecinco, Cuatro i La Sexta davant la Junta Electoral per fer servir els terme corrupció i imputats en referència al president Camps i als altres implicats en la trama Gürtel inclosos en les llistes a Corts del PP valencià. Per fortuna, a Madrid els van desautoritzar i van retirar la denúncia. "La llibertat de premsa és sagrada", va recordar Ana Mato, dirigent popular.

Esta concepció pervertida de la democràcia dels dirigents de la Generalitat Valenciana revela un afany de poder desmesurat. No es conformen a manipular Canal Nou, sinó que a més a més volen imposar la censura en les televisions privades i en la televisió pública de l'Estat. És intolerable adulterar el dret a la informació i el dret a la llibertat d’expressió, imprescindibles per a la conformació d’una opinió pública lliure i plural.

Si Camps està imputat per corrupció i és el candidat a la Presidència de la Generalitat, els valencians tenim dret de saber-ho. Si ha col·locat més imputats en les llistes, tenim dret de saber-ho. Si Rajoy ho ha consentit, tots els espanyols tenen dret de saber-ho. I els periodistes tenen l’obligació moral d’informar-ne. L’ètica en la gestió pública és una assignatura pendent de la democràcia espanyola. I intentar amagar casos de corrupció instal·lant la censura en els mitjans de comunicació és una barbaritat de pretensions dictatorials.

Sense sostre

2011-04-15T00:44:00.000-07:00

L'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, ha proposat que els poders públics pogueren obligar els sense sostre a viure en albergs. La mesura, segons el candidat socialista Jaime Lissavetzky, s'assembla a la "de vagos y maleantes". Fins i tot dirigents del Partit Popular han rebutjat la iniciativa. És el cas d'Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, que no es considera "amiga de les prohibicions".

Viure al carrer no és un delicte; és una desgràcia. Com que no és un delicte, no es pot forçar ningú a abandonar-lo. És més humà informar els sense sostre de les possibilitats que tenen, millorar la qualitat assistencial dels albergs i donar ajudes també als ciutadans que viuen al carrer i no el volen abandonar.

La proposta de Gallardón pareix més una picada d'ullet a un electorat que no vol vore pidolaires al carrer que una idea amb possibilitats d'èxit. El problema és la idea caritativa que traspua. L'Estat no només ha d'ajudar els que no tenen res. Ha de crear també les condicions perquè puguen tindre un futur digne. I potser crear llocs de treball en el sector públic ni que siga de manera temporal és una bona idea. No criminalitzem la pobresa; eradiquem-la!

República

2011-04-14T02:23:00.000-07:00

Les dones van convertir-se en ciutadanes de ple dret. Els treballadors van millorar les condicions laborals. Introduiren la laïcitat a les escoles. Professionalitzaren l'exèrcit. L'Estat reconegué la pluralitat de llengües i sentiments nacionals. La Segona República modernitzà l'Estat espanyol fins a igualar-lo a una democràcia europea. I les classes dirigents recolzaren la insurrecció armada contra un règim legitimat per les urnes. Bombes contra vots.

El revisionisme actual tendix a equiparar botxins i víctimes, un exercici d'ignorància que menysprea la intel·ligència del poble. Si Franco guanyà la guerra i governà quaranta anys és evident que matà més gent. Per no parlar dels exiliats. Negar l'obra de la República és una traïció als valors democràtics que tothom diu que defensa.

Hem de reivindicar-la. Hem avançat molt com a societat però l'amenaça de l'involucionisme està latent. El feixisme es manifesta demà a València sense anar més lluny. I ja veiéreu la setmana passada l'espectacle lamentable de la cada vegada més radicalitzada Associació de Víctimes del Terrorisme. Els valors de la República estan més vigents hui que mai. El progressisme, la igualtat social, la igualtat de gènere, el repartiment equitatiu de la riquesa o la defensa dels drets dels treballadors són només algunes de les causes per les que paga la pena seguir lluitant. Ara i sempre.

Sanitat

2011-04-13T01:29:00.000-07:00

Dissabte tenia angines i la metgessa del Centre de Salut de Benicàssim em digué que amb repòs i caramels de mel em trobaria millor. Al febrer, una amiga que s'hi veia malament amb un ull rebé com a tractament paracetamol i ara podria tindre esclerosi múltiple. Els proveïdors dels hospitals amenacen de deixar de donar material quirúrgic i altres estris bàsics perquè el Consell no els paga.

Les retallades sanitàries ja han començat. I el 22 de maig serà un punt d'inflexió. Ja ho vau vore a Catalunya; després de les eleccions que guanyà CiU començà una reducció brutal del pressupost que ha encés els ànims dels cosins del nord. Austeritat és una idea massa recurrent en l'imaginari col·lectiu. Estalviar en sanitat, per què? No és ja prou deficient la sanitat pública?

A mi, una altra metgessa em detectà les angines. Però la meua amiga hagué de marxar fins la República Txeca perquè li feren les proves necessàries per a diagnosticar-li la malaltia. Ens mereixem una sanitat que puga pagar els proveïdors. Que ens diga el que tenim. Una sanitat digna. És el nostre dret: fem-lo valdre.

Eurodiputats

2011-04-09T03:14:00.001-07:00

Hi havia una volta un parlament sense capacitat legislativa plena. Hi anaven les velles glòries dels partits polítics a debatre temes tan transcendents com si els productors de suc de taronja poden afegir-hi suc de mandarina per a fer-lo més dolç. Com que les sessions es feien a França, els diputats de cada Estat van pactar que els regalarien tots els bitllets d’avió i de tren en preferent. Estos viatges d’una o dos hores sense que et donen menjar i premsa a tots ens maten.

Com que tot i així la vida està molt cara, van decidir que cobrarien tres-cents eurets per cada vegada que fitxaren. I com que huit-mil eurets de sou base eren una misèria per a la vida tan cara a l’estranger, alguns hagueren de guanyar-se les garrofes amb unes horetes fent pressió en favor de grans empreses. Quan alguns ciutadans, patidors de les retallades socials, van escandalitzar-se pels sous dels diputats, la majoria va callar.

Però per sort un valent va alçar la veu en defensa de la dignitat parlamentària. Fou Aleix Vidal Quadras, del PP. El problema és que els vols europeus tenien poc d’espai i clar, es feien mal als genolls. Pareix que l’explicació als ciutadans els convencé perquè a les següents eleccions guanyaren els mateixos. Però això és una altra història.

Babaus

2011-03-22T04:53:00.000-07:00

Ens furten i els votem. El súmmum de l'estupidesa. València s'afona i aplaudim el comandant que ens conduïx a les roques. Votem amb devoció alcaldes lladres. Perdonem les pràctiques corruptes que creixen com bolets al litoral valencià. Tolerem un president imputat.

Ens defensen i els xiulem. L'estratega del Partit Pocavergonya duu l'oposició als tribunals. Contrasentits d'una democràcia pervertida. Els jutges reben pressions. Al nord, els morts voten. Els immigrants apareixen censats als llocs més inesperats. Al sud, el fem és un negoci i els regidors fan pudor. A la capital, la plaça de Manises allotja un home que lluita contra molins de vent. No es creu que haja fet res roí.

La culpa és nostra. Els votem. També al maig?

Isabel-Clara Simó: "Pare l'orella a l'autobús; si no les novel·les pareixerien els contes de la iaia"

2011-03-14T12:22:00.000-07:00

- Després de l'èxit d'Homes, has publicat Amor meva. Ànsia d'escriure o pressió dels editors?

Jo no tinc cap pressió, pobres d'ells! A mi no em pressiona pràcticament ningú, el que passa és que tinc la malaltia d'escriure. Com el Josep Pla, que deia: "això és una obsessió, una malaltia". Jo sense escriure em trobo molt desgraciada. Per tant, no sols és que escric un llibre i de seguida un altre sinó que de vegades n'escric dos simultàniament. Perquè clar, quan entres en l'univers quedes com aclaparada allà dintre i no veus els teus amics ni t'interessa la teva família. Aleshores m'oxigeno fent un altre llibre, encara que siga un llibre més d'aventures, de poesia o juvenil. El resultat, si escric cada dia, és abundant. Li passava al Josep Pla, salvant les distàncies. No podia parar d'escriure; és una malaltia.

- Ara estàs escrivint?

Sí, estic fent una novel·la. He acabat una obra de teatre de què em falten els últims retocs i he començat ja una novel·la. No us en puc avançar res perquè només tinc l'esquema fet i la idea. No serà sobre les dones. Dones i Amor meva van ser una excepció perquè normalment m'agrada parlar també d'homes.

- Eres columnista de l'Avui, que fa poc va fer un ERO. Com veus el futur del periodisme imprés?

Doncs jo crec que funcionarà, de la mateixa manera que va funcionar el teatre després de l'invent del cinema o va funcionar la ràdio després de l'invent de la televisió. El que passa és que ha de buscar una sintaxi nova, una manera nova d'oferir producte al públic. Per exemple, la ràdio té l'avantatge sobre tots els mitjans, en companyia d'internet, de la immediatesa. La televisió no el té, aquest avantatge, perquè s'ha de filmar i editar. I la premsa tampoc, perquè ho ha d'imprimir. Però si tu al lector o a l'usuari li dones alguna cosa que els altres mitjans no ofereixen, com pot ser l'opinió, la reflexió, dades, requadres, coses que no es poden trobar o que costa més de trobar en els altres mitjans, el més probable és que sobrevisqui molt. El que ha de saber la premsa escrita és que ha de conviure per força amb la premsa digital. Ha de fer les dues edicions perquè els joves, per exemple, ja només llegeixen diaris a través de la xarxa. Ho ha de tenir present l'editor del diari, que això té dos canals: el quiosc i internet. Si tot això queda clar auguro una larga vida al diari perquè té un avantatge sobre tots els mitjans: és de titularitat privada. Diaris públics, no n'hi ha. Això vol dir que hi ha un marge de llibertat, de no servidumbre al poder, que els mitjans públics no tenen.

- També sobreviurà l'Avui?

Espero que l'Avui sigui un d'aquests que... De tota manera, ara hi ha un equip en l'Avui - perquè clar, com que sóc col·laboradora externa de les trifulgues internes, no en sé res, però pel que a mi m'arriba han sanejat l'empresa, que perdia moltíssims diners, han annexionat la redacció amb la d'El Punt de manera tal que no tinguin duplicacions ni en administració ni en redacció ni en opinió ni en locals. I això vol dir que han abaratit molt el producte. Jo crec que acabaran fonent-se. Han tallat les despeses més bèsties de l'Avui i això fa que per un costat perd una mica de competitivitat - té menys corresponsals estrangers - però si saneges l'empresa, per un altre costat, l'Avui sempre tindrà públic. Per tant, li auguro una llarga vida.

- Quin consell donaries a un estudiant de Periodisme?

Li donaria un consell bastant bèstia: que no es deixe domesticar. Perquè el periodisme domesticat és el majoritari. Sobretot jo parlo del que més conec, que és el periodisme cultural. Tothom va teledirigit, el polític també, eh? La discrepància amb les rodes de premsa, amb el missatge del poder, la premsa s'ha copsat, s'ha transformat senzillament en una transmissora de notícies però no en una agitadora. És a dir, la premsa està aquí enmig, aquí hi ha el poder i aquí i ha la gent. Menys en democràcia que en dictadura, en dictadura és multiplicat per mil però és això. Quin és el paper de la premsa? Portar el missatge del poder a la gent però també portar el missatge de la gent al poder. Si la premsa perd aquest segon canal es converteix en mesella, agenollada, inútil. Les rodes de premsa fan pena perquè estan sempre pactades. Per què caram un periodista ha d'acceptar una roda de premsa? Aquesta revolució l'heu de fer vosaltres els joves perquè s'ha entrat en un décalage cada vegada més perillós de massa complaença amb el poder.

- El poder dóna subvencions i publicitat.

Sí, però el poder ha de saber que això no té contrapartida. El poder ha de saber que la sanitat, la paga el poder perquè és per a tothom. La cultura, la paga el poder perquè és per a tothom. La justícia, la paga el poder perquè és de tothom. Els transports públics, els paga el poder perquè són de tothom. I no són rendibles. També ha de saber que ha d'ajudar els mitjans de comunicació i no demanar-los contrapartides. És un servei a la gent.

- Les dones tenen un paper destacat en la teua obra. Trobes que perviu l'estigma de ser dona en la societat actual?

Sense cap mena de dubte, el que passa és que no és tan bèstia com en la meva època. I no cal dir l'època de la meva mare o de la meva àvia. O de la teva besàvia, vaja. Evidentment era una situació molt humiliant per a les dones i vaja, això s'ha superat. En el segle XIX hi ha hagut la gran revolució de la dona i en el segle XX ha continuat. Però en la segona meitat del segle XX i en el segle XXI jo crec que les més jovenetes han rebut el missatge que això ja està fet. Per què? Perquè s'ha assolit una certa llibertat sexual, i per tant jo ja sóc lliure. No, perdona, és que la llibertat vol dir també poder controlar la teva vida, controlar els teus diners, controlar els teus embarassos i no estar pendent del dia más feliz de mi vida, que és el dia de la boda. Això ho diuen les nenes de quinze anys. I les nenes de set i de huit anys estan a les escoles que "ai, només volem el color rosa, que el blau és de nens". Aquesta mena de tics vol dir una involució, així que jo espero que les noies més jovenetes entenguin que no tot és llibertat sexual sinó que hi ha d'haver tota mena de llibertats.

- En Júlia narres la vida d'una jove obrera als telers d'Alcoi, el teu poble, en plena Revolució del Petroli. Trobes algun paral·lelisme amb la situació laboral de les dones hui dia?

Evidentment no. La manera com vivien aquelles obreres era de pur esclavatge. Si de cas trobaria un paral·lelisme... Diuen que Marx està antiquat. Molt bé. Però ara ha vingut un nou proletariat que sí que viuen com la Júlia: l'immigrant, sobretot l'immigrant il·legal. Està vivint unes condicions laborals mortificants. Treballa diumenges, com la Júlia. No té vacances, com la Júlia. I treballa tota la jornada laboral i acaba rebentat, com la Júlia. I tot per salaris que els permet viure agombolats, com descric jo en la novel·la, apretats en unes cases massa petites per a ells. I això és el nou proletariat que encara no l'hem analitzat prou des d'un punt de vista sociològic. Ara quan parlem que els sindicats surten al carrer parlant de l'obrer, evidentment que hi ha obrers. Però són obrers que tenen televisió a casa, que tenen un cotxe... No és el proletariat de què parlava Marx, no és la Júlia. Però aquests nouvinguts sí que representen l'estatus de proletariat en el sentit marxista de la paraula.

- Les dones immigrants més encara, no?

Les dones immigrants, a més tenen el problema de dona. Entren en xarxes de prostitució, abusen d'elles o els han explicat que només serveixen per a netejar cases. Si no s'especialitzen en alguna cosa, encara que sigui manual, evidentment mai no sortiran del pou. Calen polítiques d'integració que siguin, a més a més, justes.

- L'oralitat és un tret característic de les teues obres. Com s'ho fa una dona de sixanta-set anys per a plasmar amb tanta fidelitat la parla dels més jóvens?

A veure, això és ofici. L'escriptor ha de saber posar-se en la pell d'una persona d'un altre sexe, d'una altra edat. Potser escriu sobre un nen, un iaio, un xinés, un equatorià o una persona de una altra època, i això és molt freqüent en novel·la històrica. Tota aquesta mena de travestisme que té l'escriptor es treballa ficant-se en novel·les, mirant pel·licules... I pel que fa a la teva vida contemporània, jo crec que s'ha de tenir l'orella alerta. A veure els nous girs de la llengua que té la gent jove. L'autobús em va estupendament quan sento converses de joves. Com que ara estic jubilada, paro l'orella. Abans em dedicava a l'ensenyament i la gent es quedava parada perquè una dona de la meva edat sabia parlar com parlen els més joves. Per a les novel·les juvenils no tinc altre remei que parar l'orella. Sinó em quedarien los cuentos de la abuelita i serien uns joves que parlarien d'una manera artificiosa. M'he dedicat a espiar homes tota la vida. Aquests xuletes de bar que presumeixen, que van al club... Doncs has de ridiculitzar-los una miqueta, que això sempre va bé. Com parlen les dones no cultes que van a la perruqueria? Vaig a la perruqueria amb dos orelles de pàmpol. En ca'l ginecòleg, quan estan esperant, que es conten coses molt íntimes. És ofici.

- Per què escrius en valencià? Això et tanca portes?

És un fenomen absolutament inexplicable que no és meu, és global. Tots els escriptors en català no són més patriotes. Les fuites cap al català són comptades amb una mà i me'n sobren dits. Perquè a part del Terenci Moix, a mi no em ve ningú al cap. De gent que a primera hora hagi decidit escriure en castellà, sí que m'hi ve, tant a Catalunya com al País Valencià. El fenomen curiós és que ni tan sols els espanyolistes que escriuren en català es passen al castellà. En canvi, d'escriptors castellans que es passen al català, n'hi ha uns quants. Pot tenir seducció o es pensen que és més fàcil guanyar premis o que es pot ser més el rei del mambo amb poca cosa. Que s'equivoquen i s'emporten unes clatellades impressionants. Poden seduir l'editor, però el públic té l'última paraula. Són gent a més que necessiten que els ajudin perquè no saben prou la llengua. És un fenomen que a mi em té intrigada. Com és que la gran massa d'escriptors no es passa al castellà, que seria moltes portes obertes, molts diaris als teus peus, molts viatges amb l'Instituto Cervantes, moltes facilitats. Sortir el teu careto en les portades dels diaris... I en canvi, de tant en tant, apareix l'enemic número u de la literatura en català, Pérez Reverte, que demana ser publicat en català. Odia Catalunya i escriu uns articles brutals contra Catalunya, però diu "eh, que ací hi ha un pastís a repartir". És un fenomen curiós però és una victòria. Que escriguin, que escriguin en català. Nosaltres no posem traves lingüístiques a ningú.

Jo, com que sóc filla d'aquest país i sé de què va el rotllo, sé de primera hora que no seràs tan famós ni guanyaràs tants diners ni tindràs tanta projecció ni viatjaràs tant ni et pagaran tantes coses. Pel fet de ser escriptor en català. Si tu això ho assumeixes no com una mortificació sinó com un fet, doncs ja no li pegues més voltes. Jo sé que estic en un estatus inferior. Perquè la meua llengua i la meua cultura ho estan. Com que assumeixo, vull sentir del pou. No com a escriptora, perquè sé el que em toca. Això m'ho diuen les col·legues espanyoles: "pero cómo podéis vivir así". L'institut Cervantes té uns pressupostos brutals per promocionar els seus escriptors i el Ramon Llull, que no té el País Valencià inclós perquè no ha volgut la Generalitat Valenciana, té un pressupost ridícul. I encara ens diuen imperialistes, uns abussons. A sobre ens insulten. Estem en una situació molt precària però pareix que estem còmodes perquè no canviem ningú.

- Què opines del premi Ramon Llull?

Ja s'ho farà. Aquesta senyora no sé si farà un segon llibre. La deuen haver ajudat i supose que els diners del premi deuen haver sigut abellidors. Però vaja, que està en dret d'escriure en swajili si vol.

- El valencià està perdut al País Valencià?

Està agonitzant però no mort. Encara hi ha medicines. Els sociolingüistes han adscrit el seguit d'etapes per les quals passa una llengua abans de desaparéixer. Estem en els últims esglaons. És quan comencen a dir-te que el bilingüisme és bo. El discurs te'l diu persones que no estan disposades a practicar-los. Volen que el practiques tu, ells no. Ells, a més, han de tenir la llibertat de triar o no triar. Tu no tens aquesta llibertat. Quan estàs en aquest estadi, comença la desaparició. Després ja ve l'etapa de "la llengua ens està separant". Al principi ens deien que el bilingüisme ens enriqueix a tot. Ara la llengua és separadora. Mira el que ha passat al Senat. Et diuen "això és separador". Si tu saps la meva llengua i jo no sé la teva, parlem en la meva, que és més còmode. Encara no estem morts.

- Quina solució?

La tasca de la Universitat i d'Escola Valenciana és impagable. També ho és la fidelitat i l'estima dels escriptors en llengua pròpia. Si agafes una balança al País Valencià i poses en un plateret el que aporta la cultura en castellà i en català, és a favor del català. Busca escriptors parangonables en castellà. Dius ai, la Matilde Asensi i la Laura Gallego. Un ajuntament del PP d'un poble xicotet on la gent parla valencià i que diu que els catalans són tots una merda, quan vénen les festes majors... Los plenos se hacen en castellano, que hace más fino. Volen muntar unes festes majors amb jotas, la Pantoja... i volen una setmana cultural. I qui ens la fa? Perquè de cultura no en tenim a ningú que no siga catalanista. I aleshores no tenen altre remei que avisar a aquesta gent que ha estat a la Universitat i en el món de la cultura. Tu ens muntaries un concurs literari, un pregó, un escriptor convidat? Sí, amb molt de gust, però us ho fa la catalana. I educadament ho accepten perquè no hi ha una alternativa, una cultura valenciana en castellà seriosa, sòlida. Hi ha un parell de best seller i poca cosa més. El pes de la cultura catalana, la part feble econòmicament, no subvencionada, que els hi deuen diners pertot arreu, que funciona amb gran esforç de la gent, en canvi en qualitat es menja l'altra, i això és bo.

La cançó en valencià està més viva que mai en la història. Quins parangons hi ha en castellà? Algun grupet i a sobre en anglés. En un altre temps hi havia més esplendor, el Francisco i aquest tipus de personatges. Però ara s'ho menja amb patates. La cultura en la llengua valenciana és més potent des del punt de vista en continguts que la cultura en castellà. Tot i el poder i el suport de l'altra cultura. Una paradoxa.

- Què aconsella a un parlant de valencià que no pot fer-ho?

Hi ha cursos que es diuen "no et rendeixes" per internet. El millor de tot és la bona educació i la tossuderia. Ai, perdone, que no le entiendo. Jo només li preguntava pel carrer. O al cambrer, que em pot servir un tallat? Que quiere un tallá? Doncs miri, jo crec que es diu un cortado però no ho sé massa cert. Si vol li explico com es fa. Posa un poquet de llet i després un poc de café. Amb paciència i bona educació sobretot. Al centre del blaverisme, a València, parle en valencià i ningú no s'altera. L'altre dia vaig agafar un taxi a l'estació de València i el taxista diu "vosté és catalana, eh". I conteste "sóc d'Alcoi però fa molts anys que visc a Catalunya i tinc l'accent català". I diu, "això que els catalans diuen que no són espanyols, doncs jo sóc més valencià que ningú, eh", que quan algú et diu que és més que ningú, malament, "però també sóc espanyol". Jo li dic "molt bé, vosté ha de fer de la seua vida el que li vinga de gust però permet-me una pregunta: a vosté li ha donat alguna cosa Espanya en la seua faena, en la seua vida, als seus fills, algunes beques?". Diu "mai en la vida". I jo "doncs jo m'ho pensaria". No va dir ni una paraula més en tot el viatge. A Alcoi, l'escola industrial la va fer la burgesia. Va ser la iniciativa privada i encara poca cosa és del Ministerio.

- Què fa una escriptora d'èxit en política?

Divertir-se. Sempre m'ha interessat la política, sempre he sigut independentista i mai he sigut dona de partit. No sóc disciplinada, obedient, anar a les reunions m'avorreix... Però sempre he sigut una persona molt compromesa. Sóc molt amiga de l'Alfons López Tena que fa només sis mesos estava muntant un partit i quan es va liar amb un crac de la comunicació com el Joan Laporta vaig veure que era una fórmula realment perfecta. La meua perdició va ser el dia que se'm va presentar en casa el López Tena i em va dir que havia de formar part de les llistes. Vaig dir-li no, no, déu me'n guard. I va dir-me no, no, nosaltres fem primàries. No primàries de mentida com les que fan l'Hereu i la Tura o allò de Madrid, o tu o jo. Primàries vol dir que tota la llista la voten els adherits. L'horror de les llistes tancades és que el més llepa és qui té el lloc més alt. Ens vam sotmetre tots a primàries i vaig traure el número quatre. Vaig dir estic perduda. Quasi entre. La meva idea era que entrés el López Bofill, un cervell de Tarragona, i així en teníem cinc i teníem dret de grup parlamentari i jo em quedava fora. Era per a mi l'ideal. El de Tarragona va fallar i ara en som quatre i estem en el grup mixt. Almenys si no es mor ningú ni dimiteix estic salvada. Tenim les idees molt clares.

En la campanya em vaig divertir com una vaca perquè això és deliciós. Anar per pobles i tenir el públic d'addictes, això no m'havia passat mai. Entres a un teatre amb 30000 persones i tots aplaudint-te. I obres la boca i tots "ahhhh". Escolta, això és impossible de trobar. Em vaig cansar molt perquè sóc gran però em tenien en consideració, em venien sempre a buscar en cotxe, em tractaven bé. No tinc vocació política però si no hi ha un altre remei, preferiria centrar-me a escriure.

- L'única vocació de SI és proclamar la independència?

Jo tinc moltes preocupacions socials. No t'ho creguis. El programa de Solidaritat es basa en tres potes: independència, justícia social i la regeneració política. Quan tinguem els diners que ens roben, aniran als pensionistes, als hospitals, les beques... Totes les llistes són obertes, ací no hi ha res de llepar a la cúpula per a pujar i només pugen els mediocres. Ací es fa per votació popular. Vas a demanar comptes al representat. Tota la corrupció política ve d'aquí: el finançament dels partits és una absoluta foscor i les llistes tancades permeten l'ascensió dels més trepes, hipòcrites i ineptes com és fàcil de demostrar.

- Al País Valencià hi haurà SI?

Tenim l'embolic del Bloc, que està molt en contra nostra perquè no és molt de Països Catalans. Ells volen la tercera via, la via valencianista sense el Principat i les Illes. Ens simpatitza enormement però s'equivoca. La primera empenta és del Principat perquè és demogràficament més potent. Però el nostre projecte és de Països Catalans i esperem que el País Valencià no estigui perdut del tot. Hi ha molts moviments municipalistes, que és on tenim més marge per a jugar, molt favorables a candidatures d'esquerra i al mateix temps de signe si més no federalista. Esperem que el Bloc, la gran esperança blanca, reflexione i s'adone que som una nació. El corredor mediterrani és la preocupació comuna. El nostre problema no és l'AVE. L'AVE ens porta a Castella i a Castella no hi ha res. El nostre problema és la frontera amb França. Jo crec que això a la llarga funcionarà. Hem de ser optimistes.

Líbia

2011-03-14T04:25:00.000-07:00

Fem tard de nou. La prudència, màxima de la diplomàcia occidental amb el problema libi. La mort, conseqüència tràgica de la ignonímia europea per als veïns de l'excolònia italiana. Estudien una zona d'exclusió aèria mentre les tropes del dictador Gadafi guanyen posicions i perpetuen la vergonya dels europeus.

Diu Pujol que Líbia patix la no-intervenció com Catalunya durant la Guerra Civil. Esta comparació és inquietant perquè anticipa la derrota dels rebels libis. Ni Madrid no fou la tomba del feixisme ni Bengasi tota sola barrarà el pas de l'autòcrata àrab. L'OTAN s'ha d'implicar en la solució de la crisi a Líbia. Cal que hi establisca una zona d'exclusió aèria i, si cal, fins i tot que bombardegen les bases de Gadafi. Els Governs de la UE han de bloquejar el líder autoritari, amb el recolzament dels EUA. És inadmissible que Gadafi continue rebent diners del petroli. Tan inadmissible com que Rússia i Xina exercisquen el dret de vet a una intervenció militar en el Consell de Seguretat de l'ONU.

La passivitat irresponsable de països poc democràtics com Rússia, la Xina o l'Aràbia Saudita no justifica la inacció covard de la Unió Europea. Agafem el timó i alliberem els libis del jou de Gadafi. Per humanitat.

Perill

2011-03-14T04:16:00.000-07:00

Fukyushima és el nou Txernòbil? Encara no ho sabem. Sí sabem que les centrals nuclears tenen perill. Tanquem Cofrents ha denunciat que la planta valenciana és obsoleta. Un centenar d'incidents en deu anys ho corrobora. I tan sols a uns quilòmetres del cap i casal. No és l'únic perill nuclear a què ens enfrontem els valencians. Zarra té totes les paperetes per a acollir el magatzem nuclear.

L'energia nuclear és més barata, diuen els partidaris. És possible. Però allò més barat de vegades ix car. D'una banda, tenim el risc d'accident. La radioactivitat causa càncer. Impacten les imatges de les autoritats japoneses repartint iode a la població per a previndre càncer de tiroides. Si l'energia nuclear és segura, a més, per què recomanen als japonesos que eviten respirar l'aire del carrer? D'altra banda, hi ha el problema dels residus. On els emmagatzenem? La radiació perviu durant moltíssims anys.

La conclusió és que tanquem Cofrents, rebutgem el magatzem nuclear a Zarra i ens oposem a la construcció de centrals nuclears noves a la nostra terra. La salut està en joc. Denunciem l'oportunisme dels polítics del PP valencià: mentre Aznar roda pel món lloant les nuclears els conservadors valencians prediquen una crítica hipòcrita per a guanyar un grapat de vots. És escandalós mantindre més temps Cofrents obert. Per descomptat, València no és el Japó. Ací el perill nuclear no ve d'un terratrémol sinó d'una central vella, perillosa i insegura. Greenpeace hi va entrar sense problemes. Per tant, també pot patir un atemptat terrorista. En les nostres mans tenim protegir la salut dels valencians d'esta bomba de rellotgeria. Tanquem Cofrents ja i evitem que la localitat es convertisca en un nou Txernòbil.

Indecència

2011-03-07T00:48:00.001-08:00

"Ens sentim traïts, decebuts i ho lamentem moltíssim”, lamentava l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó en conéixer el fitxatge de Joan Laporta per Esquerra Republicana de Catalunya. L’expresident del Barça havia impulsat feia només uns mesos Solidaritat Catalana per la Independència, coalició de partits que aconseguí quatre escons al Parlament de Catalunya amb més de 100000 vots. De segur que molts votants compartixen el sentiment de Simó.

Joan Laporta ha dinamitat un partit als sis mesos d'haver-lo creat. Ser número dos a les eleccions de maig per Barcelona en ERC era potser una temptació massa dolça per a un personatge que es veia cridat a liderar l'independentisme i només obtingué quatre diputats. Ara hauria de deixar l'escó a Isabel-Clara Simó. Solidaritat nasqué del rebuig als partits tradicionals i promet regeneració. El principal referent de la coalició pot abandonar el barco, per descomptat. Però no és honest que després d'aprofitar-se'n per a aconseguir protagonisme es quede amb l'escó. El votaren per a proclamar la independència i si manté l'escó només proclamarà la seua indecència.

La independència de Catalunya guanya adeptes cada dia. El problema és que cap partit no capitalitza el moviment. D'una banda, Convergència i Unió es mou entre dos aigües: l'independentisme dels líders emergents de Convergència com Oriol Pujol i fins i tot del mateix president de la Generalitat, Artur Mas, i la moderació tradicional de la federació, sobretot del número dos, Josep Antoni Duran i Lleida. D'altra banda, la nau d'ERC camina inexorablement cap a les roques. La sotragada electoral del novembre, fruit del descontentament de mig electoral pel pacte amb els socialistes, provocà una fuga de vots cap a l'abstenció, cap a CiU i també cap a Solidaritat. I ara, un Portabella en hores baixes ha llançat una OPA hostil al principal competidor dels republicans en les municipals per Barcelona. El líder d'Esquerra a Barcelona s'ha aliat amb Laporta per a intentar salvar els mobles al maig. Tot i que així puga hipotecar el futur de l'independentisme.

La terra és plana

2011-03-06T03:41:00.000-08:00

Abstinència. L'Església ensenya als xiquets i adolescents dels col·legis que ho demanen que l'abstinència és el millor comportament sexual. Amb el vist-i-plau de la Conselleria d'Educació, clar. Té igual que la Societat de Sexologia rebutge esta teoria. A més a més, inculquen que els homosexuals no podem formar famílies perquè som persones "disfuncionals". Que les malalties de transmissió sexual són conseqüència dels "vicis". Idees dels anys sixanta per a l'educació valenciana de l'any 2011.

Moral. La Generalitat Valenciana cedix una vegada més a la moral dels grups més conservadors de la societat i bandeja el criteri científic. Està comprovat que la millor política de prevenció d'embarassos i MTS és educar en l'ús del preservatiu. Donar pautes d'actuació perquè els menors decidisquen. És el seu cos i la seua salut el que està en joc.

Seny. Una mica de trellat és prou per a entendre que els poders públics no poden permetre que una confessió religiosa adoctrine els més jóvens. Quan la permissivitat afecta la salut es convertix en un escàndol. Cal educació sexual completa a tots els col·legis: públics, concertats i privats. I els continguts els han de fer sexòlegs, pedagogs i psicòlegs, no l'Església. Qui crega que la terra és plana és lliure de pensar-ho però no pot ensenyar-ho als centres d'ensenyament.

Polució

2011-03-03T00:43:00.001-08:00

Els valencians vivim vora deu mesos menys per la polució. Els barcelonins, uns tretze. I mentre a Barcelona lleven velocitat variable, a València traslladen les estacions de mesura de la contaminació al Cementeri i al Parc dels Vivers. Asma, bronquitis i malalties cardiovasculars són conseqüències pernicioses per als veïns de les ciutats. Els cotxes contaminen i l'aire que respirem n'és una bona prova. El problema és la inacció dels representants públics.

Com volen que no agafem el cotxe si anar amb metro és esperar amb desesperació per a estar amuntegat en vagons que grinyolen? El metro de València és més propi de Bangladesh que d'una ciutat moderna. Després hi ha els autobusos, que tenen vaga totes les setmanes des de fa mesos en protesta per una situació laboral precària.

La seua inacció és vergonyosa, Rita Barberá. El lema del seu partit és "Pots confiar". Amb la seua inacció podem confiar que ens morirem abans. Deixe's estar de polèmiques amb el Govern espanyol i prenga mesures contra la polució. No l'hem elegida perquè isca en la tele a criticar Zapatero sinó perquè solucione els problemes de la ciutat. I la contaminació és a hores d'ara vital perquè la salut és el més important.

Revulsiu

2011-02-25T02:15:00.000-08:00

Disculpeu-me. Disculpeu-me per no saber entendre-vos. Pares, amics, amant(s), companys i coneguts, tots. Disculpeu-me per no fer-me entendre. Tinc una personalitat explosiva i explota quan no toca. Explota en forma de sarcasme, generalment. Sarcasme que no se sol entendre.

Gràcies, tia. Gràcies, Águeda. Gràcies, Desireé. Gràcies, Esther. Gràcies per conéixer-me i estimar-me tal com sóc. Gràcies per posar-vos en la meua pell ni que siga per un instant. Sou les úniques que ho heu sabut fer, o almenys les úniques a qui he deixat fer-ho.

Un revulsiu per a canviar a millor. Això fou l'etapa que acaba. L'etapa de fer pedagogia sobre mi. Qui no m'entén, no m'entendrà. Sóc homosexual i no agrada. Sóc nacionalista i no agrada. Sóc sarcàstic i m'encanta. Sóc crític amb el món que m'ha tocat viure i que tanmateix sé que no canviaré massa. I prou. Necessite com l'aigua eixir d'este ambient malsà. De la discussió perpètua, de les paraules pujades de to, dels debats estèrils. La meua vida és meua i de ningú més. Gràcies als que m'heu entés. Disculpeu, els que hàgeu patit la meua impulsivitat (massa) sincera. Una mica d'empatia és l'únic que vos promet intentar aconseguir. Empatia i empenta per a seguir millorant. No és una cursa de velocitat; és una cursa de fons. I ja tinc molts quilòmetres fets. Quan vos en adoneu potser estic a la meta... o encara corrents. Qui sap. La vida és dura.

TV3

2011-02-18T01:23:00.001-08:00

TV3 era alegal. No tenia llicència de TDT al País Valencià. I per això l’han tancat. Ara bé, és una vergonya que hagen tancat TV3. Era l’única cadena de televisió en valencià. Els informatius tenien més objectivitat. Les sèries eren apassionants. Les pel·lis, doblades. Per als que hem crescut mirant Les Tres Bessones en el Club Súper 3, el tancament de TV3 és tràgic.

PP, responsable. Quan es veu amb la soga al coll, Paco Camps censura la televisió en valencià. Quan la Fiscalia li demana 40000 euros de multa, el president valencià impedix que ens informem en valencià amb rigor. Que gaudim de la televisió en la nostra llengua. Per a guanyar vots dels ultres. Per a desviar l’atenció del 40% d’atur juvenil. Del 40% de fracàs escolar. De l’espoli fiscal que consentiren amb l’Estatut de la Vergonya.

PSOE, culpable. La TV3, l’ha tancada Camps amb el suport del PP. Sí. Però l’ha tancada complint la llei. Quan Montilla era ministre d’Indústria negà un nou múltiplex per a emetre TV3. Montilla és del PSOE. Els socialistes valencians van callar. Quan manaven a Madrid ja boicotejaren l’emissió de TV3. Què espereu d’una regió que canta per a ofrenar noves glòries a Espanya?

Legalització

2011-02-08T00:59:00.000-08:00

L'onze d'abril de 1977 legalitzaren el Partit Comunista d'Espanya. L'Estat Espanyol té ara el deure moral de legalitzar Batasuna. L'esquerra abertzale il·legal rebutja la violència d'ETA per primera vegada en la història. Els estatus del nou partit, Sortu, complixen la Llei de Partits.

El Govern espanyol cometrà una errada molt greu si ordena a la Fiscalia que impedisca la inscripció del nou partit abertzale en el Registre de Partits Polítics. Si ho fan, ni que siga amb l'argument de la suposada falta de credibilitat dels abertzales, donaran la raó als que pensem que volen il·legalitzar idees. El discurs oficial és molt perillós: "no n'hi ha prou de condemnar la violència". Llavors què més cal? "Ara toca que facen desaparéixer ETA", crida Rubalcaba. No havíem quedat que si ETA no desapareixia, n'hi havia prou que se'n separaren?

Totes les idees són legítimes en democràcia, fins i tot les que volen trencar el sistema. Per descomptat, justificar la violència és delictiu. Però ara la rebutgen, volen reparar les víctimes i expulsaran els qui no rebutgen la violència etarra. I quina resposta reben? Que no n'hi ha prou. Tenen raó, no n'hi ha prou. Cal la legalització. Cent-mil bascos exigixen tornar a tindre veu als ajuntaments, a les diputacions i al Parlament. I molts demòcrates d'arreu de l'Estat també ho exigim. Legalització JA.

"L'agenda oculta de Rajoy són les polítiques de Zapatero"

2011-01-25T10:36:00.000-08:00

Marga Sanz, candidata d’Esquerra Unida a la presidència de la Generalitat

Marga Sanz (Massamagrell, 1981) troba que hi ha prou motius per a convocar una vaga general. Al seu parer, la "pensionada" permet a la banca "fer negoci" amb els plans privats. Sanz demana una reforma fiscal que faça pagar més als que més tenen per a poder fer plans d’inversió productiva. Considera també que cal adequar el finançament a la població actual. Animada per les enquestes, que donen un 7% al seu partit, la líder d’Esquerra Unida (EU) proclama que són “l’alternativa al neoliberalisme” i la garantia de “politiques d’esquerres” davant un Rajoy que "no mostra la seua agenda oculta" perquè són "les polítiques actuals" del president del Govern central.

- Ha format part de Comissions Obreres. Ara toca una vaga general?

La vaga general, l’han de convocar els sindicats. Són els protagonistes de la negociació, la part que representa els treballadors i a qui compet la convocatòria. Ara, si em demanes l’opinió personal, jo et diré que objectivament el que està passant mereix una vaga general com a resposta. Les pensions són una línia roja dels servicis socials dels treballadors i de les treballadores. Les pensions permeten viure en l’última part de – la vida de – les persones, ja no productiva. Per tant, el final d’una vida ha de ser digne. Augmentant a 67 anys i ampliant el període de càlcul s’abaixen les pensions. La pensionada establix una pensió mínima per als treballadors que s’haja de complementar amb plans privats. Apareix un negoci de molts milions per a la banca.

- A la Comunitat Valenciana hi ha més atur. Quines mesures proposa Esquerra Unida per a eixir de la crisi?

Han apostat per un model de creixement basat en l’especulació i la construcció residencial, molt negatiu per al medi ambient i la vertebració del territori. Este model ha fet fallida. Per això encapçalem el rànquing d’atur. Han abandonat el teixit productiu i el camp està arruïnat. Calen plans d’inversió pública per a rellançar l’economia productiva. S’han de recolzar les PYMES i modernitzar la indústria amb investigació i disseny. Cal estabilitzar el mercat laboral per a reduir la precarietat. Tot això, en el marc d’una reindustrialització de la nostra economia per tal d’aconseguir un nou model productiu que tinga també en compte el camp. El camp és la base de l’alimentació i per tant ha de ser protegit amb una nova política de preus i ajudant-lo a buscar mercats on col•locar. Per a aconseguir recursos, cal una reforma fiscal progressiva. Que els que més tenen, donen més i es perseguisca el frau fiscal i l’economia submergida. El Consell ha de recuperar els impostos que són competència pròpia com l’IRPF o l’Impost de Successions. Les rebaixes només beneficien les grans fortunes i les rendes altes.

- Camps vol reformar l’Estatut de 2006 per a rebre més diners de l’Estat. Artur Mas reivindica un concert econòmic per a Catalunya i Compromís es mostra a favor d’este sistema per a la Comunitat Valenciana. Quina proposta de finançament proposa vosté?

EU està en contra del concert econòmic, que s’ha usat per algunes comunitats en funció de drets suposadament històrics. L’estat ha de ser federal i solidari. Els concerts són bilaterals govern central – governs autonòmics, i el finançament ha de partir d’una negociació multilateral entre totes les autonomies. El PP i el PSOE renunciaren que la població fóra l’element bàsic per a millorar el finançament. En la reforma de 2006, l’Estatut de la Vergonya, el cens era el mateix que en 1982. Pactaren tindre en compte el mateix cens. Després, el Consell no ha negociat l’actualització en la Llei de Finançament. Tenim per tant un dèficit: no computen la població real per a rebre fons. Els fons poden ser per a inversions o gastos corrents. El Consell només ha negociat les inversions, les obres públiques del Govern central.

A més, la Comissió que estudiarà la reforma exclou els ajuntaments, que ara per ara són els grans oblidats del sistema de finançament. Ni en els Pressupostos Generals de l’Estat ni en la Llei de Finançament se’ls tenia en compte. Tot el que siga augmentar el finançament valencià, que és injust perquè la renda per càpita és inferior, em sembla bé. Hauria de ser superior per solidaritat. No compartim que si creem més riquesa, ens han de donar més. Catalunya així se separa en riquesa de la resta. Com que tenim menys renda, hem de rebre més diners per a corregir la diferència. El PP i el PSOE són irresponsables per pactar el 2006 un Estatut que no arreglava el problema del dèficit fiscal. Potser recolzarem la reforma tot i que siga parcial. Seria un suport crític.

- Per què el PP pareix immune als presumptes casos de corrupció?

El PP ha aconseguit identificar la bonança econòmica amb la gestió del Consell. Eixe model està en crisi i en culpa el Govern central. La propaganda de la radiotelevisió pública valenciana ha calat en els valencians. Identifiquen Zapatero amb les vaques magres i a més són victimistes cap a Catalunya. Eixe discurs ha generat una falsa consciència que pensa que el PP és la millor eixida. Les enquestes, tot i això, comencen a detectar que la corrupció comença a esguitar la imatge del PP. Com que afecta fins i tot la màxima autoritat valenciana, tot i que augmenten en intenció de vot el president baixa en valoració. Això pot afectar els vots populars.

- Vosté va enfrontar-se a Gaspar Llamazares per a liderar Izquierda Unida. Perdé i en el seguent congrés elegíreu Cayo Lara com a coordinador. Ara des de la seua formació estatal asseguren que s’estan refundant. Com es materialitza esta refundació?

En 2008 l’Assemblea trià Cayo Lara. Ha promogut un equip de direcció integrador de les diverses famílies. Ha pacificat el partit i ara té una veu només. La desaparició dels enfrontaments ens permet transmetre el missatge amb més nitidesa. L’alça electoral previst – 7,4% dels vots segons l'últim Publiscopio, el doble de vots que el 2008 – diu que el nostre discurs connecta amb les necessitats de la societat. Sols no podem bastir un projecte alternatiu al neoliberalisme. Per tant, hem obert un procés de refundació. Al País Valencià és la Convocatòria Ciutadana, una crida a l’esquerra social, que defensa allò públic i el medi ambient. Ha entrat gent nova o almenys s’han vinculat a fòrums de debat i alguns estan en les llistes. L’objectiu és superar el bipartidisme des de l’esquerra i aconseguir un País Valencià lliure, democràtic i solidari que ara necessitem.

- Què diferencia la seua candidatura de la dels exsocis del Compromís?

EU és una marca que té 25 anys de compromís social, al costat dels més dèbils. Som l’alternativa al sistema. Tenim transparència i apartem els corruptes immediatament. La nostra alternativa a la crisi és una aliança amb els sindicats en defensa dels treballadors i amb tots els que defensen allò públic i la cultura. Estem a les antípodes de les politiques de ZP, imposades pel BCE i el Banc d’Espanya. Com que ha renunciat a les politiques socials, l’espai abandonat pel PSOE és per a IU. Som la garantia de politiques d’esquerres, com ha quedat palés en les institucions on estem presents. No hi ha vot útil hui; no hi ha un mal menor.

L’agenda oculta de Rajoy és en realitat l’agenda de Zapatero ara mateix. Som l’alternativa, la 3a força política al País Valencià i al conjunt de l’Estat. L’atemptat d’Atocha ens llevà un milió de vots i el 2008 perdérem el diputat a Madrid perquè havíem transmés una imatge de confrontació interna que ens féu molt de mal. Malgrat tot, donàrem la batalla. No ens conformem amb això.

Hem remuntat després de l’Assemblea de 2009, en què vaig eixir com a coordinadora. Recomposàrem la unitat interna entre les restes d’Esquerra i País, Espai Alternatiu, Nacionalistes d’Esquerres, Partit Comunista del País Valencià i els independents. Ara estem centrats en la campanya i les enquestes ens donen una expectativa de vot similar a IU, de pujada continuada. És de veres que l’actuació trànsfuga de dos diputades féu que les expulsàrem. Tot i això, amb menys drets tenim ara una projecció pública similar a la dels altres grups. Tenim una projecció institucional, un compromís amb el programa i una trajectòria històrica amb clarobscurs, com qualsevol organització.

- Tornareu a estar representats a València, a Alacant, a Elx i al Congrés?

Tornarem a l’Ajuntament de València, al d'Alacant i al d'Elx. A més, tot i que el vot és molt volátil, si seguim amb l’expectativa actual recuperarem el diputat a Madrid. A València, entrem amb dos o tres regidors segons diverses enquestes. Si el PSOE no s’afona molt, a Alacant hi haurà canvi.

D’altra banda, Equo – formació d’Uralde, expresident de Greenpeace – ha declinat presentar-se amb IU. Estem refundant-nos en base a allò roig, verd i violeta, no només el verd, perquè són els referents per al canvi social. Tenim; per tant; diferències, però no ens neguem a parlar.

Diputats jóvens busquen solucions a la falta de participació juvenil

2011-01-24T09:56:00.000-08:00

Les associacions juvenils reclamen als polítics de les Corts que s’escolte “la seua veu”

“Molts jóvens treballen per la societat però els ignoren”, es queixa la presidenta del Consell de la Joventut, Papi Robles. Els diputats més jóvens de les Corts parlen. Quines solucions proposen? Mireia Mollà, de Compromís, aposta per bonificar la contractació juvenil i abaratir el preu de la vivenda. D’altra banda, des d’Esquerra Unida Marina Albiol vol “consensuar” amb les associacions les polítiques de joventut. César Sánchez, del PP, recorda les “ajudes” a la vivenda jove. Estos jóvens són l’excepció a la regla.

A Mireia Mollà, de vint-i-huit anys, l’elegiren com a diputada amb vint-i-quatre. Fou en les llistes de Compromís. “El jove ha de ser protagonista de la seua pròpia història”, reivindica esta il·licitana. Mentre que uns altres càrrecs electes només han treballat en política, esta diplomada en Estadística treballà fent pressupostos a la Universitat Miguel Hernández.

Potser la vocació de Mireia ve de família. No debades, son pare és Pasqual Mollà, dirigent històric de l’esquerra d’Elx. Per a Mollà, cal “bonificar” la contractació de jóvens en les borses de treball de les universitats.

A més a més, segons la diputada s’han de promoure els sectors més qualificats - noves tecnologies aplicades a la indústria, gestió de residus... - i la dependència. La vivenda és “inassolible” pels preus. Mollà aposta perquè la Generalitat obligue les constructores a “reservar” VPO per als jóvens.

Marina Albiol - en la foto - és un altre exemple de jove compromesa amb la societat. Estudià Fisioteràpia i milita en Esquerra Unida (EU) des que féu díhuit anys.

“Ens hem d’implicar”, diu Albiol. Per a la diputada, la reforma laboral fa que continue la “precarietat”, que xifra en un 60% dels jóvens de la Comunitat Valenciana.“El 42% dels jóvens valencians està parat”, denuncia la política d’EU. Albiol proposa promoure les borses de treball en sectors com el medi ambient o la cultura. Esta xica castellonenca reclama repartir millor el treball, amb “trenta-cinc hores a la setmana”.

A més, considera la vivenda “un dret i no un negoci”. Al seu parer, cal construir vivenda pública en sòl públic.

César Sánchez, de trenta anys, és el diputat més jove del PP, grup majoritari a la cambra autonòmica. Pensa que en temps de crisi és normal que els jóvens desconfien de “la classe política”.

Sánchez, natural de Calp, estudià Sociologia i és regidor a la seua localitat natal. Qui fou assessor de Camps destaca que el Consell manté “el tram autonòmic” de la deducció per compra de vivendes. A més, defensa la introducció del xinés “com a optativa” als instituts públics valencians.

Un 40% dels valencians de 15 anys fracassen en els estudis. Potser per això, segons el CIS, la joventut confia més en l’Exércit que en els polítics. D’ells depén canviar esta visió i aconseguir la participació juvenil. César, Marina i Mireia són un exemple de joves compromesos.

Llei de Joventut

La Llei de Joventut és un instrument per a afavorir la participació juvenil per mitjà de les associacions. L’aprovà el PP en solitari al novembre.

Totes dos diputades la rebutgen. Marina Albiol considera que ignora els problemes dels jóvens: "no parla d'atur, de vivenda, d'oci ni de cultura".

Els representants dels jóvens associats tampoc veuen amb bons ulls la Llei, que condemna el CJCV a la “incertesa”, en paraules de la presidenta, Papi Robles.

Robles critica que al 2006, la consellera Alicia de Miguel pactà amb el CJCV una llei de joventut. Tot i aix`ò, després de les eleccions “la deixaren en un calaix”.

“Els governants volen que només ens preocupem per nosaltres mateixos”, es queixa Robles. A parer d’esta jove escolta, ho fan per a poder “viure a costa nostra”. Segons ella, l’educació afavorix un “individualisme” que afeblix la participació.

César Sánchez, d’altra banda, considera la Llei encertada i explica que al seu parer, el CJCV està “polititzat”. Atribuïx les crítiques, per tant, que s’apropen les eleccions autonòmiques de maig.

El polític calpí, molt actiu en les xàrcies socials, rebutja les acusacions de falta de transparència de la norma, i posa com a exemple la creació d’una “web per a rebre aportacions”.

Entre les novetats del text hi ha el canvi d’estatus jurídic de l’IVAJ, que passa a ser semiprivat.

Laporta (amb resposta del director de LP)

2011-01-23T23:57:00.000-08:00

Un periòdic seriós no pot justificar la violència. Com que considere que Las Provincias ho és, em fa mal llegir textos d'objetivitat dubtosa com el de l'intent d'agressió al Joan Laporta a València. Totes les idees democràtiques són defensables. Si bé no compartisc l'afany expansionista del partit de l'expresident del Barça, em pareix intolerable que un grupuscle feixista n'intente impedir la participació en actes públics. Em recorda als pitjors temps de la dictadura.

Més intolerable, però, és que Las Provincias publique un text que quasi perdona els fets. Sona a la violaren perquè anava massa escotada. Quina mena d'intercanvi d'opinions considera Héctor Esteban que tingueren la Núria Cadenes i un presumpte agressor? El to sarcàstic recorda al Gara i no a un periòdic com Las Provincias, que creia que era rigorós i plural.

Per cert, la Núria Cadenes fou empresonada, sí, però també absolta pel Tribunal Suprem. N'hi havia prou de buscar el nom a Google per a tindre accés a eixa dada. Com a lector habitual del diari pregue una explicació. Qui filtra als caps de secció? Tot està permés, fins i tot emparar la violència?

http://firmas.lasprovincias.es/julianquiros/la-agresion-a-laporta

Berlusconi

2011-01-21T08:51:00.000-08:00

M'agrada Berlusconi. Tot i que la manera de governar d'este magnat italià té greus deficiències, com a personatge m'atrau. Deu tindre magnetisme en haver sigut votat pels ciutadans diverses vegades. I el comprenc. Als sixanta anys no vol envellir.

Hipocresia. És la paraula que millor descriu la moral dels qui s'han escandalitzat per les festes de Silvio Berlusconi. La llei pot dir missa, però amb dèsset anys saben molt bé què fan. Una xica que s'escapa d'un centre de menors i oferix el seu cos a un vell per a després xantatjar-lo és una poca-vergonya.

Un reflex de la societat. Al cap i a la fi, Itàlia és el país de l'èxit fugaç, de la imatge per damunt de tot. Un país on si eres xica, jove i guapa pots trobar faena com a política o en la tele per ballar mig despullada davant el Primer Ministre. Ningú els posa una pistola al bescoll. Més greu és controlar el 80% dels mitjans i a ningú d'estos puritans li fa pudor. Ara, és trobar-se un escot en una foto i cridar de pànic. Ridículs.

P.D: El més ridícul és que la tele progre de notícies, CNN+, ara emet Gran Hermano 24h. Cuatro, la tele progre generalista, s'ha desfet d'Iñaki Gabilondo i no em sorprendria trobar-me Belén Esteban presentant-hi algun programa. On ha quedat la denúncia que feien els mitjans del grup Prisa dels escàndols de Berlusconi? Amb diners, torrons. Només falta que Berlusconi compre El País.

En fi, que sempre ens quedarà La Sexta.

Fum

2011-01-03T01:31:00.000-08:00

Fàcil és trobar opinions enfrontades sobre la prohibició de fumar als llocs públics. Que siguen originals és una altra cosa. Tot i així, el Telediario ens obsequiava ahir amb un testimoni força curiós: "Si volen respirar aire pur, que s'aparten, que no costa gens". És a dir, que som els no-fumadors, la majoria, els que hem de marxar si no volem que ens llancen el fum a la cara.

Sembla que la multa per incomplir la llei és de trenta euros la primera vegada i va pujant amb la reincidència. I que qualsevol pot denunciar de mode anònim per telèfon. No dubteu que ho faré. Els fumadors passius tenim un 35% més de possibilitats de patir un càncer i cada any moren 600000 persones al món pels fums dels altres.

Només queda plantejar-se la prohibició total del tabac o la restricció als domicilis particulars. Sembla una utopia, però és inadmissible que els Estats es financen amb la venda d'un producte que reduïx quinze anys la vida dels que el prenen. Per una vida sense tabac diguem prou!

Camaleó

2010-12-26T05:50:00.000-08:00

Al Peralta, l'han cessat fa res, i a la nova delegada, ja li han posat en un compromís. Volen perforar la costa per a buscar petroli. Endevineu qui ha alçat la veu més que ningú. Greenpeace? No, González Pons. Després de la controvèrsia arran del magatzem nuclear, el Govern central torna a alimentar el victimiste popular.

Allò cert és que el discurs del Consell s'adapta a qualsevol situació. Ara, liberals, abaixem els impostos. Ara, valencianistes, reclamem més finançament. Ara, ultracatòlics, boicotegem l'avortament o frenem la custòdia compartida. Ara, socialdemòcrates, promocionem les obres públiques.

Camps guanyarà, i si posaren de candidat una granera també guanyarien. L'esquerra no té res a oferir davant el discurs camaleònic del Partit Popular. Els mitjans de comunicació, monopolitzats pel discurs oficial, silencien les mancances. Llevat d'El Mundo, El País i Levante, la premsa és servil al poder. Les televisions, també. Nadem en l'abundància, ens asseguren. I la brillantor de les obres faraòniques i els saraus de llautó ens entretenen en la misèria.

Guapa

2010-12-22T01:53:00.000-08:00

Guapa, guapa, guapa. És l'eslògan promocional de la ciutat d'Alacant i resumix la meua impressió de la capital de l'Alacantí. Un matí en esta localitat mediterrània fou prou per a enamorar-me perdudament. Veges, sempre he sigut de flechazos.

L'esplanada és el lloc perfecte per a passejar a la vora de la mar, tot observant els barcos d'esplai amarrats al moll del port. En acabar, paga la pena pujar la muntanya fins divisar la cima del castell de Santa Bàrbara. Volen que siga Patrimoni de la Humanitat. Des de dalt, un diumenge a l'hora d'esmorzar, només se sent el dringar de les campanes. La ciutat dorm i el sol il·lumina la ressaca col·lectiva. El plugim suau no va enfosquir les vistes meravelloses dels edificis i de la mar, més blava que a la capital.

I més enllà del casc antic, la zona comercial té carrers amples per als vianants i l'ambient és acollidor i massa tranquil potser per a un diumenge amb les botigues obertes. Després d'una visita breu a l'estació que em tornarà a la capital de les comarques del sud, la plaça dels Estels em captivà. L'emblema d'Alacant, en obres, acull l'estació del suburbà. Un altre dia coneixeré la nit alacantina.

Sinde

2010-12-22T01:25:00.000-08:00

Ángeles González-Sinde és la guionista de clàssics del cine cañí com Mentiras y gordas. També sabem que firmà el Manifiesto per la supremacia del castellà. Però a hores d'ara la coneixem més per impulsar normes de dubtosa constitucionalitat en temes de drets d'autor. El parlament ha rebutjat la norma i al més pur estil ZP repetiran la votació fins que la guanyen. Si no em toca la grossa de nadal, espere que repetisquen el sorteig fins que el meu número estiga premiat.

El que no ha aconseguit la pressió ciutadana ho ha aconseguit un grup de hackers. Pareix que CiU s'ha fet arrere perquè bloquejaren la web de la federació. Hem de confiar la defensa dels drets fonamentals a un grup de delinqüents virtuals? Tan poc poder tenim els ciutadans davant els interessos de les multinacionals? Ja quedà clar amb les revelacions de Wikileaks que la legislació espanyola de drets d'autor està instigada pels EUA.

I sobre l'afer Wikileaks, ahir em sobtà la foto de l'Isacar Marín, un vell conegut. Sembla que este xiquet ha organitzat el suport a Assange a Espanya i Latinoamèrica i ha convocat les manifestacions per a reclamar-ne l'alliberament. Les xàrcies socials han jugat un paper essencial en tota esta batalla per la llibertat. Volen tancar webs de descàrrega quan DESCARREGAR ÉS LEGAL. I si comencen per això, imagineu fins on poden arribar. Al sempre purità Regne Unit volen restringir per sistema l'accés a la pornografia de qualsevol mena. Internet és l'últim reducte de llibertat en temps de subordinació dels mitjans de comunicació al poder. Protegim-lo!

Ridícul

2010-12-22T00:38:00.000-08:00

Semblava una escena de Bienvenido, Mr Marshall. La inauguració del TGV Madrid-València tingué dosis ben altes d'histrionisme. Des de l'instant fotografiat del rei acaronant el morro del tren com si fóra un cavall fins als comentaris sarcàstics d'un socialista, alleujat perquè Rita no es llançara del tren en marxa. Però allò més curiós, per damunt de la concentració d'autoritats i les lloances mútues, fou l'entusiasme de la població. Sembla que ara els iaios ja no aniran a mirar obres, sinó els trens de gran velocitat que arriben.

Si bé noranta-mil bitllets venuts són un èxit rotund, recorden els economistes que el gruix de les exportacions valencianes va cap al nord. I deixant de banda eixa evidència sagnant, el TGV té una llista de perjudicis considerable. L'estudi d'impacte ambiental brilla per l'absència, i això que després se'n diuen ecologistes. I la justícia social, un simple complement bufó en temps d'estrényer-se el cinturó. Els executius s'estalviaran la facturació a l'aeroport, que bé. I als ciutadans amb poca pasta, que els bomben. Que es mengen sis hores i mitja en regional. Encara que, ben mirat, potser és una maniobra comercial per a afavorir Ryanair. Recordeu que els vols són MÉS BARATS que el tren.

L'estació "provisional" Joaquín Sorolla es convertirà en definitiva i el parc central és una quimera. Tant de bo els nostres néts vegen com en posen la primera pedra. Les comunicacions amb el centre, en bus llançadora. I per a què soterrar les vies com a Barcelona? Si als valencians, ens agrada que ens maltracten. Només així puc entendre que aplaudim els governants quan ens duen el tren dels rics, concessió del centralisme per a convertir-nos en l'eterna platja de Madrid.

Suïcida

2010-12-13T12:48:00.001-08:00

A la fi arribes a la universitat. Mires de divertir-te, tens bons amics i hi confies, ixes sovint, estudies una mica... Intentes fer la teua vida malgrat les reticències dels pares. Aprens a poc a poc a acceptar-te tal com eres. Estàs ocupat però alhora t’ho passes bé. Quan no estàs al cine, en un café o llegint estàs escrivint, pedalejant o viatjant. Passeges per la teua ciutat i penses que tot és més estable del que ho ha sigut mai. Bé, no?

Doncs no. De cop i volta apareix algú que te trasbalsa. Et beus l’enteniment i desempolses la impulsivitat malaltissa que tant et boicotejà anys arrere. El teu seny s’entela amb la il·lusió com les ulleres amb el baf. I només penses a fotre el camp, a fugir dels problemes sempiterns, a començar de zero.

I no te n’adones que marxar no fa res, que els problemes et seguixen allà on vages. I que començar de zero quan no cal és suïcida. Tan suïcida com seguir algú cegament de cop i volta. Més suïcida encara que airejar en internet les teues febleses. Al cap i a la fi, sempre vas tindre un punt suïcida.

“Defenem el concert econòmic davant l'Estatut de la vergonya del PP i el PSOE”

2010-12-12T09:59:00.000-08:00

ENTREVISTA

Enric Morera, candidat de Compromís a la presidència de la Generalitat

“Defenem el concert econòmic front a l'Estatut de la vergonya del PP i el PSOE””

El líder del Bloc subratlla que en la Coalició Compromís caben “tots els progressistes que no depenen de Madrid”.

El polític d'Oliva està casat amb la Tona Català,amb qui té tres filles.

Enric Morera, candidat de la Coalició Compromís a les pròximes eleccions valencianes, reivindica el concert econòmic per al País Valencià davant l'Estatut pactat pel PP i pel PSPV-PSOE el 2006, que qualifica d'Estatut "de la vergonya". El líder del Bloc Nacionalista Valencià es postula com la veu dels votants "progressistes, valencianistes i ecologistes", d'aquells que, al seu parer, "no miren cap a Madrid".

- El Consell ha anunciat que pretén modificar l'Estatut per a millorar el finançament del nostre país. Troba que cal canviar el model de finançament actual? Si és així, en quin sentit? Defensa un concert econòmic com el que proposa Artur Mas per a Catalunya?

Estic a favor d'avançar cap a un concert econòmic solidari per a superar la situació econòmica molt greu que patix la Generalitat, a causa d'un espoli sistemàtic que han consentit els partits centralistes.

- El País Valencià té una taxa d'atur superior a la d'altres autonomies. Com ha d'actuar la Generalitat per a proporcionar faena als desocupats?

Cal reorientar el model productiu del PP basat en el monocultiu de la rajola, un model de baixa productivitat, de mà d'obra extensiva, que comporta problemes com la bombolla immobiliària que ara ha rebentat. No podem competir amb Xina en baixa qualitat, en mà d'obra barata, sinó que hem d'invertir en formació. S'ha d'apostar per la indústria transformadora de qualitat, buscar sinergies amb les universitats per a la transferència tecnològica i de capital i incentivar l'economia verda, el New Green Deal, amb noves fonts energètiques – solar, eòlica, biomassa… - i l'agricultura.

- La Conselleria d'Educació ha rebutjat que isquen a la llum els resultats dels alumnes valencians en l'informe PISA. Tot i així, sabem que la puntuació global dels alumnes de l'Estat és pobra. Quines. Quines mesures són necessàries per a evitar l'alta xifra de fracàs escolar?

El 40% dels jóvens que han de culminar els estudis obligatoris no ho fan. És menester invertir més en educació, pactar un model estable amb la comunitat educativa que no estiga sotmés als vaivens polític i posar els mitjans que ara van a les festes.

- El conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, ha proposat la supressió de les línies en valencià per a implantar un ensenyament bilingüe. Quin model proposa la coalició per a l'escola valenciana?

Volem avançar en el plurilingüisme però la porta és el domini de les dos llengües oficials: el valencià, llengua pròpia, i el castellà. La Conselleria no ho garantix i manté la discriminació del valencià.

- El PP ha trencat el pacte de govern amb el Bloc a Calp en destapar-se una presumpta trama corrupta en les empreses encarregades dels residus. Què respon a les crítiques de la resta de formacions a un suposat doble discurs del seu partit davant la corrupció?

Hem cessat dos regidors implicats en el cas Brugal de les competències i després uns altres membres del PP - no tots han abandonat les funcions. Davant la corrupció, tolerància zero: també davant la de l'anterior alcalde del PSOE, l'actuació del qual vam posar en mans de la fiscalia. Com que no som d'eixe món, reclamem transparència, claredat i que els diners públics tinguen una finalitat pública. Recordem que l'anterior alcalde socialista pagà factures a l'empresa del senyor Fenoll i nosaltres no n'hem pagat cap pels sobrecostos de la taxa del fem.

- Al maig es presentaran per separat la candidatura d'Esquerra Unida i la del Bloc amb Iniciativa – una escissió d'EU – i Els Verds. Què diria als votants de Compromís de 2007 que no entenen per què l'esquerra alternativa i el nacionalisme valencià es presenten dividits?

Entenem Compromís com un projecte tolerant, obert i generós, i no com una imposició. Estem molt orgullosos que una part de l'anterior grup parlamentari de l'Entesa estiga amb nosaltres i que fins i tot líders importants com Joan Ribó encapçañen la candidatura de Compromís a la ciutat de València. Esquerra Unida no és el nostre adversari. Volgueren el canvi el 2007, no fou possible i ara tenim el projecte d'articular l'espai valencià de progrés amb tots els que vulguen construir un País Valencià de primera i no una Comunidad ofrenadora de segunda, que és allò que ens plantegen els partits centralistes. La Coalició Compromís és l'única opció de casa, del territori, i no tenim tutelatges de ningú que tinga la seu a Madrid.

Calatrava

2010-12-10T03:33:00.000-08:00

València pot presumir de moltes coses, algunes potser discutibles. Tot i això, és de veres que el Cap i Casal és la ciutat del món amb més obres arquitectòniques de Santiago Calatrava. L’arquitecte ha obtingut un grapat de contractes de les Administracions Públiques valencianes. Ben merescuts? Hi ha diversitat d’opinions. Alguns, com l’Águeda, troben que és un gasto innecessari. D’altres com la Pilar, però, estan molt ben pagats amb les construccions del famós artista.

L’última creació del prolífic arquitecte és l’Assut de l’Or, que va copar les pàgines de successos quan es construí, a causa de diverses morts fruit de la pendent tan pronunciada del pont. Calatrava es negà a modificar la costera que presumptament féu les morts i al·legà que s’ha de respectar la idea original. L’afirmació és si més no curiosa, ateses les diferències considerables entre el plànol i el resultat final. Ja se sap, del dit al fet hi ha un bon tret.
L’Ajuntament de València hagué de col·locar semàfors enmig del pont per tal que els conductors frenaren. A més, posà senyals per a recordar la limitació de velocitat a cinquanta quilòmetres/hora en tota la ciutat. Tot i això, quan està en àmbar, el semàfor esdevé invisible per als domadors de carros, que imiten Fernando Alonso i fan del pont blanc el seu circuit urbà particular.

Els desperfectes han sigut una constant en la relació entre Santiago Calatrava i la capital del País Valencià.

Només cal recordar les inundacions que negaren el Palau de les Arts coincidint amb la inauguració. Unes canonades rebentades en foren culpables. En unes altres ciutats han tingut la mateixa dissort. A Bilbao, per exemple, el pont del Guggenheim fa esvarar els turistes a tothora cada volta que plou. Fins i tot un grup de facebook reivindica “salvar our cities free of calatrava” (salvar les ciutats de Calatrava).

Els canvis del disseny inicial del monument més alt de la localitat mediterrània han resultat perniciosos per a les arques públiques. Els sobrecostos del pont que separa l’Àgora del Museu de les Ciències Príncep Felip han sigut un motiu recurrent de disputa entre els polítics valencians.
L’Àgora, recinte que acull la Copa Davis de tennis, també s’ha encarit bastant. L’endarreriments en els terminis de finalització de les obres és un altre retret popular dels ciutadans al conegut arquitecte.

Un tret destacable de l’Assut és l’alçada elevada. De fet, desplaça de la primera posició del rànquing un edifici proper de l’avinguda de França. També ultrapassa de llarg el Micalet, emblema turístic del centre històric.

Amb l'Assut de l'Or, que molts coneixen com "el jamonero" per la forma, ja són nou els artefactes de Calatrava a la capital del Túria. El pont de l'Exposició, l'Hemisfèric, el Museu, l'Umbracle, el pont del 9 d'octubre, l'estació d'Alameda de metro, el Palau i l'Àgora completen la llista. N'hi haurà més? No ho sabem, però allò que sí sabem és que estes terres són rendibles per a Calatrava.

Màscares

2010-12-07T00:59:00.000-08:00

Ningú no és del tot transparent: cadascú mostra una part d’ell mateix i n’amaga d’altres. És una obvietat de 1r de Superpop però de vegades cal recordar les evidències. N’hi ha que ens posem una màscara, obligats per les circumstàncies de la vida, i ens oblidem de traure’ns-la davant els qui ens intenten estimar. La frivolitat i la prepotència solen amagar inseguretats ben fondes. De vegades tapem amb una cuirassa el nostre cor per por que ens el facen malbé i en realitat allò que ens fa malbé és la capa protectora. No solen ser de la nostra talla. Per desgràcia, sol ser massa tard quan ens en adonem.

Potser ens han bandejat de xiquets, la família no ens sap educar o estem desenganyats de l’amor. Hi ha un fotimer de motius per a decidir interpretar un personatge nou en el teatre de la vida. És comprensible que este personatge siga ben pla al principi, com un estereotip. Ben oposat a l’actor en la vida real. El problema ve quan el personatge bota de l’escenari i acaba reemplaçant la persona a tot arreu i a tothora.

Llavors ens trobem en un atzucac. Els que ens coneixen fil per randa, sobretot si fa anys que estan al nostre costat, continuen amb nosaltres. Les relacions fugaces moren. Incapaços de destriar allò sincer d’allò fals, es formen una imatge falsa de la nostra manera de ser i ens diuen adéu-siau. No hi ha res a retraure’ls. Anar amb un guió per la vida és deshonest de totes passades. La solució és ser més transparent. Al cap i a la fi, les màscares de cartró es desfan sota la tempesta de la realitat.

Velocitat

2010-12-06T01:02:00.000-08:00

Més de cent-vint euros. Són els diners que es necessiten per a comprar un bitllet normal d’anada i tornada del Tren d’Alta Velocitat a Madrid. És més de cinc vegades més car que l’avió. Renfe anuncia a bombo i platerets les tarifes reduïdes però amaguen les condicions. Per a aconseguir un 60% de descompte cal reservar per internet abans de quinze dies i no es pot cancel·lar el viatge. Han suprimit els Alaris, ràpids i més econòmics, i l’única possibilitat barata és el regional. Però allò barat acaba eixint car, o almenys això deuen pensar els usuaris d’este tren després de sis hores i mitja de trajecte. De vegades ni tan sols poden seure.

Un fum d’anuncis arreu de la ciutat celebren l’arribada del TAV a la Comunitat Valenciana. D’una banda, Renfe anuncia la nova línia: res d’estrany. D’altra, els socialistes valencians empaperen alguns autobusos urbans del Cap i Casal amb la foto del líder, Jorge Alarte. Si fins ara poca gent el coneixia, ara s’adjudica el TAV a Madrid com a mèrit. I no podia faltar la Generalitat, que presenta l’esdeveniment com una fita històrica aconseguida entre tots

I entre tant de fum d’encenalls, el corredor mediterrani continua parat. El tram d’alta velocitat entre Castelló i Tarragona encara no està licitat i els empresaris comencen a plantejar-se la inversió privada per a avançar les obres. Fa uns dies fonts de la Ford advertiren que es deixarien Almussafes si no es posava en marxa esta infraestructura tan important per als valencians. Al cap i a la fi, la major part de les exportacions van a Europa i el camí més ràpid és travessar el Principat per a arribar a França. Per tant, és vital fer tots els possibles perquè el corredor siga una realitat. El futur de la nostra economia està en joc.

Improvisacions

2010-12-05T00:58:00.000-08:00

Els controladors aeris fan vaga? Enviem els militars als aeroports. Els mercats financers amenaçen l’economia espanyola? Traem l’almoina de quatre-cents euros als parats que acaben d’esgotar la prestació i privatitzem els aeroports rendibles, la loteria i les agències de col·locació. Ve el Papa? Deixem estar la Llei de Llibertat Religiosa.

Zapatero improvisa: això no és cap novetat. Ara bé, no imaginàvem que arribaria tan lluny en la traïció dels ideals progressistes. Després de mesos negant-s’hi, abaratí l’acomiadament. Havent pactat amb els funcionaris que mantindrien el poder adquisitiu, els abaixà el sou. Ara ens ha advertit que al gener toca reformar les pensions.

L’explicació de les mesures traspua que no hi ha un relat coherent de l’acció de govern, només l’amenaça imprecisa que amb la dreta seria pitjor.

Entre l’original i la còpia, se sol preferir l’original. Per això, el tomb a la dreta del Govern socialista és suïcida. Des del PSOE apel·len a la responsabilitat per a garantir la credibilitat de l’economia espanyola front als mercats financers, eixos ens abstractes que imaginem amb aparença monstruosa

. Per a calmar els taurons que especulen amb el deute dels Estats s’han de prendre mesures, per descomptat. Però de veres calia perjudicar tant els més desafavorits? Encara se’n diuen socialdemòcrates?

Si volen una política econòmica liberal, que convoquen eleccions i governe Rajoy per fi. Almenys potser així desapareixerà la improvisació.

Llum

2010-12-04T00:02:00.000-08:00

La premsa és el quart poder, diuen alguns. Les filtracions de Wikileaksde papers de la diplomàcia dels EUA ha corroborat esta frase i de pas ha sacsejat mig món. El cas de José Couso ha confirmat la sospita que la separació de poders a l’Estat Espanyol és una quimera. Només així es pot entendre que l’Audiència Nacional es deixe pressionar per una ordre de l’Ambaixada dels EUA. També han confirmat que Zapatero fa mans i mànigues per a dur-se bé amb el Govern més poderós del món. Tant se val si a canvi cal ignorar el ciutadà espanyol torturat aGuantánamo.

Quan es deixen un micròfon obert i algú fa un comentari incòmode ens adonem que del dit al fet hi ha un bon tret. D’una banda, destapem les mentides i els secrets dels polítics, com el fals pacifisme del president espanyol. D’altra, obtenim confessions curioses, com la del Zapatero mateix que admet que Gallardón seria el millor candidat conservador a les eleccions.

El poder ha reaccionat a l’escàndol intentant silenciar-lo. En primer lloc, han pressionat les empreses d’internet perquè desallotgen la pàgina de Wikileaks. A més, han cursat una ordre de detenció per violació contra el Julian Assange, fundador de l’entitat, i fins i tot alguns han demanat que l’assassinen. Malgrat les coaccions, tant de bo hi haja més filtracions. Com que els governants són opacs, calen més micròfons oberts per a posar-hi llum.

Covardia

2010-12-03T01:18:00.000-08:00

La covardia és també una forma de bogeria: la pitjor. Estes paraules formen part d’un diàleg de la pel·lícula “Ens veiem demà”. M’ha sobtat perquè conté una veritat esfereïdora. Quantes experiències deixem córrer per la por al risc? Qui no se la juga, mai no guanya.

Els protagonisten del film fan un joc. Consistix a observar la gent al carrer, dirigir-se a qui més ens cride l’atenció, pensar que és l’última persona amb qui parlarem en la vida i amollar-li: “me mor de ganes de conéixer-te”. Si ens responen amb escarafalls, potser no era la persona adequada. Hi ha el perill que ens diguen bojos o que pensen que els prenem el pèl, però potser gràcies a este joc innocent coneixem algú fascinant.

La vida és assaig i error. Sense provar-ho tot no l’encertem. I de tot se n’aprén. Per tant, cal aprendre a equivocar-se. Si ens neguem la possibilitat de clavar la pota fins al fons ens tancarem també les portes a guanyar.

Tombs

2010-12-02T00:07:00.000-08:00

Està de moda i cada vegada ho fa més gent. Canviar de pressa, passar d’un extrem a l’altre. En tots els aspectes. Hui eres ros, demà pelroig. En l’àmbit de les idees esta situació és més habitual. Tinc un amic que deixà la ultradreta espanyolista per a abraçar el valencianisme d’esquerres.Una xica, en entrar en un diari neoconservador, oblidà a la porta la mentalitat oberta i acabà fent una expedició per a vore el Papa a Barcelona. Una amiga deixà de sintonitzar la COPE als matins i es decantà per la SER i canvià el diari El Mundo per Público. Un familiar, militant socialista, mostra cada vegada idees més ràncies sobre la moral i els costums.

Canviar no és preocupant. És perillós canviar de sobte, amb brusquetat.

Tot canvi és més gratificant si el fem gradual. La coherència està en joc. Tot i així, cal anar alerta perquè hi ha persones molt sectàries que no admeten l’evolució de les idees dels altres i bandegen els qui traïxen els ideals. Advertixen els altres que els han menjat el cap i és a ells que els l’han ben rentat.

Els canvis, de vegades, abasten totes les esferes de la vida. Canviem de ciutat i ens envoltem d’un grapat nou de relacions. Canviem de parella, de pis, de pentinat, d’estil, de banc, de llengua, de lletra, de música, de cafeteria… Canviem sovint i de vegades fins i tot el tren de la nostra vida canvia de via. Canviar el recorregut paga la pena si amb això evitem un descarrilament. Allò que compta és evitar els tombs. I la veritat és que, com diu la cançó, jo també debería plantearme cambiar...

Trencaclosques

2010-12-01T00:00:00.000-08:00

Ell és alt, ella és més aviat baixa. Ell du els cabells llargs, ella els té curts. Ell és d’esquerres i independentista. Ella es definix de centre però en el fons és conservadora. A ell li encisa el cinema històricmentre que ella és més de pel·lis d’amor. Ella és fan de la música pop i a ell li agraden més els grups d’ska i música tradicional.

Ell és nerviós, ella és com una bassa d’oli llevat de quan està amb ell. Ella fa esport, ell no. Ella compra al Bershka, ell és més de Pull and Bear.

Són compatibles? Els extrems oposats s’atrauen? Busquem qui ens complemente encara que de vegades xoquem.

No s’ha de tindre por als conflictes si se sap tractar-los com toca. N’hi ha que fugen del compromís amb persones diferents com els gats fugen de l’aigua. I n’hi ha que s’arrisquen i de vegades guanyen i tot.
Ella és optimista fins que la vida li fa desenganyar-se. Ell ja estàdesenganyat. Diu que no li cal saber res més, que ja en sap prou per a comprendre que no estan fets l’un per a l’altre. Ella, idealista sempiterna, encara no ha perdut l’esperança. Definitivament, ella és ximple. No sap que el que ell diu són mentides.

Els pols oposats es toquen. Només cal saber encaixar el trencaclosques.

Privacitat

2010-11-30T07:47:00.000-08:00

"La privacitat no existix". Estes paraules són de Mark Zuckerberg, fundador de Facebook. I no formen part de la pel·li supertaquillera "La red social" sinó que foren declaracions públiques. Afegix que un món "més obert i connectat és un món millor".

És de veres que en plena era de les xàrcies socials la intimitat és un concepte força devaluat. Si fins fa uns anys quan volíem comentar alguna vivència o algun sentiment als nostres, anàvem a pegar una volteta amb ells. Ara actualitzem l'estat del Facebook o twittegem una frase enginyosa. El contacte cara a cara no s'ha perdut però sí que s'ha reduit una mica. A més, molts no sabem distingir què volem que vegen els nostres veritables amics en comptes dels nostres companys de faena o fins i tot els pares. Pocs usuaris de Facebook coneixen les opcions de privacitat i allò més comú és tindre una part considerable dels perfils accessibles a tothom.

Si ho compartim quasi tot amb centenars i fins i tot milers de persones, què queda per als amics i familiars? És ben segur que hi acudirem quan tinguem cap problema, però potser ens veiem temptats de recórrer a amistats de les xàrcies socials - per què en diuen amics i no coneguts? Estes relacions són febles. És probable que compartim aficions o en sapiguem molt perquè en tafanegem sovint el mur. Tot i això, els llaços són ben minsos i qui sap si ens reconeixerien si ens trobaren pel carrer.

Comptat i debatut, cal aprofitar les possibilitats de les xàrcies socials amb compte. Este blog rep un nombre considerable de visites provinents de la pàgina de Facebook o del Tuenti. És important parar esment a les opcions de privacitat. El meu perfil, per exemple, només el poden vore els meus amics. I és vital denunciar qualsevol violació de la privacitat en internet. La nostra imatge és nostra i de ningú més.

Tanca

2010-11-29T01:57:00.000-08:00

Les eleccions catalanes han tingut una sorpresa: la irrupció al Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència, la coalició encapçalada pel Joan Laporta. Ha aconseguit quatre diputats en els primeres comicis a què es presentava quan les enquestes més optimistes només li'n donaven un. I allò que més sobta els valencians és que esta formació només ha assolit un quatre per cent i escaig dels vots. D'altra banda, Ciutadans es consolida amb tres escons i un percentatge similar.

Dic que ens sobta, als valencians, perquè els mateixos vots tenien el BLOC i UV quan es quedaren a les portes del nostre parlament l'any 1999, igual que li passà al BLOC el 2003. I tot indica que la mateixa tanca electoral barrarà el pas a la Coalició Compromís d'ací a uns mesos.

Mantindre el 5% autonòmic com a mínim de vots per a obtindre representació parlamentària és una excepció curiosa a l'Estat Espanyol. Una excepció poc democràtica, tot i que l'hagen pactada els representants del poble valencià. Els representants dels que tenen més d'un 5% dels vots, clar. Només tenen esta barrera algunes autonomies uniprovincials. Amb independència de les idees de cadascú, és evident que un 5% provincial o fins i tot un 3% autonòmic com a Catalunya serien barreres més justes. No tingueu molta esperança, però, perquè sembla que la justícia fa temps que se n'anà d'esta terra.

Infidelitat

2010-11-18T01:05:00.000-08:00

Les relacions de parella solen basar-se en la fidelitat i la monogàmia. Doncs bé, un conegut em rebat que el concepte de banyes implica possessió. Per a ell, com que no considera que la parella el pertany, no pot posar-li les banyes ni per tant perdonar-lo. Sí que podria perdonar l’engany, però si li ho haguera contat només se sentiria ferit, mai traït. Curiosa interpretació.

Quant al primer punt, és cert que la fidelitat és possessió, encara que siga mútua. S’exigix exclusivitat, però en realitat si estem segurs que ens estimen no ens cal demanar res. Quan estàs a gust amb algú no et planteges anar-te’n amb un altre al llit, llevat que tingueu una relació oberta. Però bé, això és un altre tema.

Què passa quan eres infidel? Al cap i a la fi, diuen que la carn és feble. Doncs no sempre està bé dir-ho. Cal ser empàtic i és evident que unes banyes fan mal. Potser dir-ho és un acte egoista atès que l’únic que volem és alliberar-nos del sentiment de culpa - encara que no ens perdonen - i de la càrrega de guardar un secret que ens crema per dins.

Hem de posar en una balança els beneficis i els perjudicis de l’acte de sinceritat per a les dos parts. Si trobem que tots dos eixim guanyant, tampoc és necessari excedir-se amb els detalls. No és menester donar noms de terceres persones ni especificar el nombre d’infidelitats, per exemple.

Després hi ha el tema del perdó. Podem estimar algú i acceptar que necessite tindre sexe amb unes altres persones? És difícil però possible. N’hi ha que pensen quan els enganyen que no són prou per a la parella i per això busca fora de casa allò que no troba dins. Esta creença denota una manca d’autoestima considerable i predisposa a traure ferro a l’assumpte. D’altres, però, s’ho prenen com una traïció imperdonable, veuen l’orgull en joc i acaben la relació amb paraules gruixudes.

Per últim, hi ha la posició moderada de qui admet sentir-se dolgut però valora la valentia de la confessió i mira d’oblidar-ho i tirar endavant. Al meu parer, esta postura és la correcta. Clar, que la desconfiança tarda a desaparèixer, com una ferida difícil de cicatritzar.

En resum, la infidelitat té diverses respostes perquè les persones som plurals. Però la majoria compartim el desig de tindre una parella amb qui compartir la vida, sense haver de compartir-la també, a ella. Alguns es vanten de tindre una relació oberta i no patir. Potser no estimen l’altra persona. O potser estan fets d’una altra pasta.

Què n’opineu, vosaltres? Paga la pena contar una infidelitat? Les banyes es poden perdonar? Funcionen les relacions obertes?

Amistat

2010-11-17T10:32:00.000-08:00

Diu una persona especial que pots saber si algú és el teu amic perquè quan trenques la seua confiança - per exemple contant un secret - se sent traït. Si no és el teu amic de veritat, només es mostrarà molest pels problemes que li haja causat la indiscreció. Un amic se sent ferit perquè has decebut les expectatives que tenia de la relació. Fins ara, quan he aplicat esta regla he tingut èxit.

D'altra banda, un tema de discussió comú és si podem ser amics d'algú que viu lluny o que no veiem sovint. És evident que tota amistat, com una parella, necessita hores de convivència i relació cara a cara. Tot i això, pot passar que per circumstàncies de la vida algú que ha estat molt a prop nostre haja de canviar de ciutat. Aleshores amb prou faenes es pot mantindre l'amistat, però n'hi ha que ho aconseguixen.

Allò essencial és que un amic és algú en qui confies cegament i a qui li ho donaries tot sense esperar res a canvi. Hi pots comptar per a les coses bones i per als moments roïns. Alguns saben interpretar l'expressió de la teua cara amb només un colp d'ull i n'hi ha que fins i tot de vegades et coneixen millor que tu. Després d'esta reflexió, arribe a la conclusió que només tinc una amiga.

Campanya

2010-11-16T01:32:00.000-08:00

Sóc un friqui, ho reconec. M'agrada mirar els espots electorals. Ara és el torn dels catalans. El que més m'agrada és el de CiU. El lema no pot ser més optimista: començar il·lusiona. La campanya, en positiu. Res a vore amb els vídeos catastròfics sobre el tripartit de 2006. Saben que guanyaran i que esta vegada governaran. De fet, els missatges de la resta de partits assumixen este fet. PSC, ERC i PP aspiren a condicionar el govern d'Artur Mas. De maneres ben diferents, això sí.

CiU reclama el concert econòmic com a proposta estrella. Saben que amb l'oposició de PP i PSOE és impossible però ja els va bé. Potser es conformaran amb una proposta inferior. El PSC intenta trencar la identificació de CiU amb la idea de canvi enviant missatges pobres - Artur Mas de lo mismo - o jugant amb la personalitat del president Montilla - L'increïble home normal. Mentrestant, ERC reclama un referèndum per la independència, condemnant-se així a tornar a l'oposició. I el PP, alhora que agita el discurs xenòfob de la mà de personatges com el García Albiol de Badalona, es proclama garant de la moderació. ICV, d'altra banda, ja es veu fora del govern i es pinta de verd esperança mentre denuncia de Mas és de dretes.

En resum, una campanya avorrida. Els candidats sobreactuaran una mica estos dies per exigències del guió, però no espereu cap sorpresa. L'única emoció potser és saber si entrarà la Solidaritat de Joan Laporta a la cambra. Diumenge arribarà el desenllaç esperat des de fa mesos i prou. Encara que les eleccions valencianes seran més desencoratjadores encara.

El que més trobaré a faltar seran els anuncis de Ciutadans on ix l'Albert Rivera despullat.

Diplomàcia

2010-11-15T01:15:00.000-08:00

En diuen diplomàcia. La ministra d'Afers Estrangers, Trinidad Jiménez, ha assegurat que no pot condemnar els assassinats de sahrauís perpetrats per l'exèrcit marroquí perquè no té "prou informació". No ha trobat una excusa millor. Bé, és de veres que no se sap del cert quants morts ha fet la resposta marroquina a les revoltes a causa del bloqueig informatiu imposat pel govern d'este Estat. Però que s'han produït és un fet innegable.

Els interessos estratègics tornen a guanyar la partida als drets humans. Té igual que periodistes i diputats procedents de l'Estat hagen estat retinguts i expulsats. Ho lamenten però no ho condemnen, just el matís que els fa prohibir la participació de l'esquerra abertzale en les eleccions. Cal dur-se bé amb el Marroc, sí, atés que hi ha molts intercanvis comercials entre ambdós Estats i el veïnatge ha de ser cordial. Però la cordialitat diplomàtica no implica renunciar a la defensa dels ideals democràtics.

La postura del PP no és molt més digna. Hem vist dirigents d'este partit com a abanderats de la causa sahrauí per a desgastar - encara més - el govern de Zapatero. González Pons aclaria en Los Desayunos de TVE que no recolzaven l'autodeterminació dels sahrauís. I els que sí que hi donen suport? Doncs bé, només perquè són de fora. El que val per al Sàhara no servix per a l'Estat Espanyol. IU reivindica llibertat per al poble sahrauí però no diu ni pruna quan en demanen els catalans. Encara queda revolta al Sàhara. Ací, el festival de la hipocresia continua.

Ritme

2010-11-14T00:25:00.000-08:00

Diu una cançó de Sanjosex que m'agrada que el ritme que ens imposen és el ritme que ens fa viure perduts. Un terreny on es nota esta afirmació son els començaments de relacions de parella. Una amiga em féu feredat en confessar-me que la primera vegada que besà un xic començaren a eixir de cop i volta. Evidentment, allò no dugué enlloc.

Cada persona té un ritme, però hi ha pautes que servixen per a la majoria. Trobe que costa molt de conéixer de veritat una persona. N'hi ha que presumixen de saber d'un colp d'ull com és algú i si seran compatibles. No me'ls crec. No hem de refiar-nos de les primeres impressions perquè estan basades en experiències prèvies i per tant en prejudicis. Potser algú ens agrada perquè ens recorda un altre que ens féu sentir bé adés. O com que s'assembla a algú que ens ferí, ni ens hi acostem. I ens enganyem.

Una persona molt propera em contà que un xic que estava d'Erasmus li demanà eixir - encara es fa així? - i ella li contestà que ací el costum és primer estar de rotllo. I té raó. No s'han de precipitar els esdeveniments i cal estar ben segur abans de fer passes endavant i construir alguna cosa estable. I és que, com diu ma tia, el que corre molt prompte para.

Tornar

2010-11-09T15:05:00.000-08:00

Fa un any i mig vaig escriure sobre els canvis de carrera. Doncs bé, després de deixar periodisme hi he tornat. Me menge les meues paraules. Triar què estudiar en acabar el batxillerat és difícil. Als dèsset o díhuit anys no s'és prou madur per a saber què es vol fer en la vida, i per això em sembla bé la proposta que es féu durant les negociacions del pacte per l'educació de fer un any més de batxillerat.

És complicat elegir una carrera universitària, sí, però quan es pren la decisió s'ha de mantindre. Al cap i a la fi, les coses que es comencen s'han d'acabar perquè la inconstància no du res de bo. En totes les carreres hi ha assignatures més interessants i d'altres que adormirien qualsevol, però s'ha d'aguantar. A més, el primer any sol ser molt bàsic i no dóna una idea real de com serà la resta dels cursos.

Tot i això, la realitat és que els que tenen més futur professional són els estudiants de Formació Professional, com ens recorda el vídeo de Vaya Semanita. És cert que aspiren a faenes més tècniques i pitjor remunerades, però en temps de crisi és millor això que l'atur. Una companya de carrera es lamentava que el futur laboral dels estudiants de periodisme és ben magre. Jo li replicava, mig de conya i mig seriosament, que n'hi ha on triar: Pull and Bear, Mcdonald's o Mercadona. Allò més clarificador fou que ella havia conegut dos de les tres opcions ja. En conclusió, lluiteu pels vostres somnis i tot això, que el temps dirà.

Barcelona

2010-11-08T03:11:00.000-08:00

Hi ha ciutats que ens transmeten sensacions quasi màgiques. Cada lloc que visitem ens transporta a moments viscuts en el passat revestits de transcendència, mentre que les olors de les flors o del menjar i les sons del paisatge evoquen experiències inoblidables. Ens sol passar tot açò a la ciutat on vivim. Tanmateix, a mi em succeïx una cosa pareguda amb Barcelona.

Només hi he anat dos voltes i van ser visites ben curtes. Curtes però profitoses. Vaig vore des de fora la Sagrada Família, la Pedrera, la Casa Batlló, el Parc de l'Escorxador, Montjuïc i el Parc de la Ciutadella. Amb la fugacitat d'un trajecte en bicicleta o la distracció d'una companyia especial. Passejàrem per la Rambla i per Plaça Catalunya i veiérem els skaters del Museu d'Art Contemporani. Sopàrem al Port i ferem algunes compres. També ens fotografiàrem a la porta de l'Aquàrium i anàrem de festa a Razzmatazz i a Moog. Fins i tot tinguí temps de gaudir d'un concert del Cesk Freixas a l'Auditori i de vore el musical de Mecano, "Hoy no me puedo levantar".

I el resultat és que estic enamorat de Barcelona. D'ací a dos setmanes hi torne, amb cinc dies per davant. Tindre una amiga vivint a prop de la ciutat condal és un bon al·licient. Però vull vore l'altra cara de BCN, la dels que la coneixen des de sempre, la dels que hi viuen. Vull conéixer els llocs que no apareixen en les guies turístiques. I crec que he trobat qui me'ls mostrarà.

A distància

2010-11-07T18:33:00.000-08:00

Sempre he estat en contra de les relacions a distància. De les de parella, està clar. Quan una persona propera estava amb un paio de Salamanca a tothora li aconsellava que ho deixara córrer perquè això no aniria enlloc. El temps em donà la raó, malauradament, alhora que la incoherència me menava a tastar la meua medicina i conéixer en primera persona el món dels nóvios que viuen lluny. El resultat no pogué ser pitjor.

Tot té avantatges i inconvenients, tot i que potser n'hi ha més, de punts negatius. Quan ixes amb algú que viu a molts quilòmetres de tu, és evident que el trobes a faltar. També que gastes una fotracada de diners en transport i telèfon. I no només això, sinó que els conflictes s'aguditzen atés que no pots conversar cara a cara amb la persona que estimes.

D'altra banda, els retrobaments són més emotius i s'aprofita de valent tot el temps que es passa amb l'altre. A més, s'evita la convivència, font inesgotable de conflictes. De fet, moltes parelles se separen, després d'eixir durant anys, quan arriba el moment de viure junts. I s'idealitza el company, en vore'l poques vegades.

Comptat i debatut, no ho recomane a ningú. El balanç entre gratificació i patiment està bastant equilibrat i cal molta força de voluntat. A més a més, les infidelitats són temptadores i per tant costa d'evitar-les. I bé, coneixent-me sé que no compliré el meu consell. El que no sé és si els pitjors auguris que he previst s'acompliran en el meu cas.

Espill

2010-11-02T06:35:00.000-07:00

Sempre m'ha importat el que els altres pensen de mi. A l'escola m'assetjaven perquè era diferent. Feia tots els possibles per a canviar i ser com la resta perquè m'acceptaren. Fins als últims cursos d'ESO açò no féu efecte. Amb el pas del temps he adoptat una aparença de persona indolent que fingix indiferència pels comentaris dels altres sobre la meua manera de ser i d'actuar. Però només és això, un personatge.

El problema arriba quan el personatge destaca sobre la persona. Els amics més propers saben com sóc i ho valoren positivament. Els agrada la meua sinceritat - malgrat que de vegades és excessiva i estaria ve una mica d'empatia i de tacte -, el meu optimisme existencial, l'eterna broma, l'apegalositat i la impulsivitat. Per això m'estimen. Tanmateix, els que em coneixen de bell nou solen sobtar-se amb comentaris o actituds que no entenen o malinterpreten.

I em ferixen. Em ferixen quan em recomanen com he de ser sense compte. No dubte de la bona intenció dels qui ho fan, però el resultat és negatiu. I m'ho prenc a la valenta. D'altres, però, estudien la meua manera de comportar-me sense predisposicions i em donen els millors consells. Que no faça sempre com si estiguera per damunt dels altres o que trie millor amb qui em relacione, per exemple. I tenen raó. Al cap i a la fi, el millor espill on mirar-nos per a descobrir les nostres febleses és un amic.

Covardia

2010-11-02T00:00:00.000-07:00

Trencaclosques

2010-11-01T06:26:00.000-07:00

Ell és alt, ella és més aviat baixa. Ell du els cabells llargs, ella els té curts. Ell és d'esquerres i independentista. Ella es definix de centre però en el fons és conservadora. A ell li encisa el cinema històric mentre que ella és més de pel·lis d'amor. Ella és fan de la música pop i a ell li agraden més els grups d'ska i música tradicional. Ell és nerviós, ella és com una bassa d'oli llevat de quan està amb ell. Ella fa esport, ell no. Ella compra al Bershka, ell és més de Pull and Bear.

Són compatibles? Els extrems oposats s'atrauen? Busquem qui ens complemente encara que de vegades xoquem. No s'ha de tindre por als conflictes si se sap tractar-los com toca. N'hi ha que fugen del compromís amb persones diferents com els gats fugen de l'aigua. I n'hi ha que s'arrisquen i de vegades guanyen i tot.

Ella és optimista fins que la vida li fa desenganyar-se. Ell ja està desenganyat. Diu que no li cal saber res més, que ja en sap prou per a comprendre que no estan fets l'un per a l'altre. Ella, idealista sempiterna, encara no ha perdut l'esperança. Definitivament, ella és ximple. No sap que el que ell diu són mentides. Els pols oposats es toquen. Només cal saber encaixar el trencaclosques.

Homoparentals

2010-10-29T01:34:00.000-07:00

Els gais i les lesbianes tenim més difícil tindre fills que la resta de les persones. Recentment hem conegut per mitjà de la prensa dos exemples d’este problema. Dos hòmens van contractar una mare de lloguer als Estats Units perquè tinguera la seua filla. Esta pràctica allà és legal, però no a l’Estat Espanyol. Per tant, quan tornaren i intentaren registrar la xiqueta els ho impediren. A hores d’ara, la filla d’esta parella consta com a turista.

Un altre cas és el d’una dona que tingué una filla per inseminació artificial amb la seua parella. Se separaren i la mare biológica es negà a concedir-li cap mena de règim de custodia. Està angoixada perquè la xiqueta és molt menuda i si no està present en sa vida no li recordarà quan siga gran.

Hi ha hagut casos pitjors, com aquell jutge que llevà la custodia de la filla a una dona per ser lesbiana. I cal recordar que adoptar és imposible per a la majoria de gais i lesbianes perquè a quasi tot arreu del món prohibixen les adopcions a les famílies homoparentals. Alguns països com Xina van més enllà i demanen una declaració jurada afirmant que no s’és homosexual.

Allò cert és que la societat continua tenint reticències a acceptar la paternitat de les persones amb una orientació sexual diferent de la norma. Tot i això, tots els estudis sobre fills de parelles del mateix sexe demostren que els xiquets creixen sense cap trauma. Sembla que l’única raó d’este rebuig són els prejudicis. I és curiós perquè la majoria de la població accepta amb naturalitat el matrimoni gai. Esperem que amb el temps evolucionen.

Zarra

2010-10-28T07:28:00.000-07:00

Estic convençut que si fa uns mesos haguérem preguntat on estava Zarra poques persones haurien sabut respondre. Arran de la candidatura a acollir el Magatzem Temporal Centralitzat de residus nuclears, tots vam situar en el mapa esta localitat xicoteta de la Vall de Cofrents.

Primer, tot indicava que el cementeri nuclear, on aniran les deixalles de les sis centrals que encara hi ha operatives a l'Estat, es construiria a Ascó (Ribera d'Ebre). Tot i així, el Govern espanyol féu públic que Zarra era la població amb més puntuació per a albergar la instal·lació. Sembla que fa unes setmanes el Ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, anava a anunciar que el magatzem estaria a Zarra, però la vicepresidenta, De la Vega, s'hi oposà. És evident que la retirada de la política de Beneixida facilita la decisió i tot indica que es prendrà demà.

Les Corts rebutjaren l'any 2006 per iniciativa de Joan Ribó que l'MTC vinguera a la nostra terra, i tot i així la postura del Consell en este tema ha sigut molt tova. Tot i que asseguren que rebutgen el magatzem a Zarra, hui mateix han rebutjat una proposició de Compromís en este sentit que hauria fet baixar posicions a Zarra en la llista de candidates. Potser hi té a vore que els terrenys on se situaria el cementeri són propietat del nebot de Juan Cotino, conseller de Medi Ambient (!!!). Una volta més, política i negocis van de la mà. Ni que siga en detriment de la seguretat de la gent i del medi ambient.

Jóvens

2010-10-27T09:18:00.001-07:00

Les Corts han rebutjat les esmenes a la totalitat a la Llei de Joventut presentades per Compromís, socialistes i EU. Una vegada més, s’han quedat sols. Durant el ple, les critiques de l’oposició s’han centrat a remarcar que l’IVAJ, que d’ara endavant es dirà Generalitat Jove, será una corporació privada. Així podran controlar-lo encara més. També han recordat que el Consell de la Joventut de la Comunitat Valenciana elaborà una llei consensuada per les associacions que en formen part i que el PP, evidentment, va rebutjar.

La manca d’arguments dels conservadors era evident. De fet, en resposta a la diputada no adscrita Marina Albiol, la representant del PP reconeixia que no havien acceptat la proposta de llei del CJCV perquè l’havien redactada fa uns anys. Es queixava que era obsoleta perquè no incloïa res referent a la crisi econòmica. Davant la crítica que no incloïa més drets per als joves que els que hi ha a la Constitució Espanyola, l’Estatut i les lleis internacionals, la rèplica era que per a fer durar una llei havia de ser ambígua.

En resposta a Clara Tirado, del PSPV-PSOE, li retreia que el seu grup l’haguera triat per a presentar la postura per la seua edat. Assegurava que el PP podia traure a la tribuna un diputat de qualsevol edat perquè a ells no els importen les cares. L’argument és si més no pobre. És important l’edat d’algú perquè defense una posició política?

La conclusió és que tenim una Llei de Joventut sectària que no reconeix drets bàsics dels jóvens com el dret a l’habitatge digne, a la sexualitat lliure o a la identitat de gènere. Una llei feta d’esquena a l’associacionisme valencià, sense escoltar la veu dels representants juvenils. Una llei feta a mida del Govern per a intervindre més encara en l’IVAJ i enfosquir els comptes d’este organisme fins ara públic. En definitiva, una llei que no servix.

València en bici

2010-10-12T03:05:00.000-07:00

Com ja deveu saber els que em coneixeu, vaig aprendre a muntar en bici fa un any i escaig. Des d'aleshores no vaig poder practicar els meus coneixements perquè no en tenia, de bici. Per això, quan l'Ajuntament de València posà en marxa el servici públic de lloguer Valenbisi em vaig alegrar moltíssim. L'alegria inicial donà pas primer a l'estupefacció i finalment a la resignació en comprovar que València no és una ciutat per a les bicis.

Fa uns mesos aprovaren una ordenança que prohibix la circulació de bicicletes per les voreres, amb multes de fins a dos-cents euros (!) per als infractors. De tota manera, per què no multen els vianants que envaïxen els carrils bici? N'hi ha a manta. Tots els dies he de fer servir el timbre per a alertar els veïns que passejen amb tranquil·litat per les vies destinades a les bicicletes. I fa poc vaig atropellar una dona que damunt s'atrevia a recriminar-me l'accident.

El problema és que no hi ha prou carrils bici a la ciutat i els conductors de cotxes no respecten els ciclistes. Ens avancen amb agressivitat, ens xiulen i fins i tot ens criden improperis o es foten de nosaltres. Això quan no ens atropellen directament. Massa sovint ens sobten notícies de ciclistes morts per complir la normativa al Cap i Casal.

I què diu l'ajuntament quan demanem més carrils bici? Es fa l'orni. El mes que ve hi ha convocades manifestacions per a demanar que la Gran Via s'adapte als ciclistes, aprofitant els canvis previstos en este carrer emblemàtic. És senzill incorporar una vorera als costats de la calçada, com feren a l'Avinguda Peris i Valero. També poden permetre als ciclistes l'ús del carril bus, atés que hi ha accidents provocats pels conductors quan obrin sense mirar les portes dels cotxes en aparcar.

A més, cal recordar l'arbitrarietat amb què s'adjudicà el servici de lloguer a JC Decaux, que té un servici d'atenció al client pèssim. I ja hem patit problemes informàtics que han inutilitzat la xàrcia durant hores i moltes zones de la ciutat no tenen estacions de Valenbisi ni n'hi ha planificades. Clar, que res no em sorprén perquè tenim una alcaldessa que no es preocupa dels problemes dels ciutadans.

Jo no sóc però...

2010-10-10T11:43:00.001-07:00

“Jo no sóc violenta però anàveu provocant”. Eixe comentari, referit a la presència valencianista en la Processó Cívica del Nou d’Octubre, em va encendre en flama. O siga, que per reivindicar que som una nació envoltats de senyeres som violents. Potser els posa violents pensar que nosaltres som valencianistes de veritat mentre que ells són espanyolistes. Sincerament, a mi em pareix més violent que necessitem la presència de desenes de policies per a poder manifestar-nos amb seguretat el dia de tots els valencians. I que ens llancen ous, botelles i pintura. O que ens xiulen, ens insulten i ens amenacen al crit de “no passaran”.

“Jo no sóc racista però estic en contra de la immigració desordenada”. Una altra perla. I tot seguit, m’assegura que la culpa de la crisi “és dels immigrants”, que tenen “massa drets”. Els intolerants solen començar les afirmacions negant ser allò de què els acusen. A continuació, fan una puntualització i amollen un comentari contra algú. Però la realitat dels fets pesa més que les excuses.

La veritat és que em fa por esta gent. Sobretot em fa por vore que molts no arriben als setze anys. Els més jóvens són més fàcils de manipular, i els discursos incendiaris i simplistes són atractius per a molts xics de poca edat. Sembla que l’educació en valors no ha tingut cap efecte contra estos feixistes en potència. I el que més por em fa és que l’autora d’estes frases és una amiga meua.

Català

2010-10-09T00:58:00.000-07:00

Al final ha rectificat. José Ramón Bauzà, president del PP balear, no retirarà la Llei de Normalització Lingüística. Després de picar l'ullet als ultraespanyolistes illencs, el polític conservador s'ha fet enrere amb l'excusa que va voler dir que derogaria el decret de mínims en l'ensenyament i el requisit lingüístic. Potser hi va influir el rebuig d'Unió Mallorquina, previsible soci dels populars rere les eleccions del maig si no tenen majoria absoluta, a la mesura.

El guió és el mateix que a la nostra terra. En nom d'una suposada llibertat d'elecció, retallen la nostra llengua. El conseller d'educació, Alejandro Font de Mora, fa poc va assegurar que si guanyen les eleccions - com tot indica que passarà - eliminaran les línies en valencià. Pensa que són inviables econòmicament. Cal recordar que Alianza Popular, origen del PP, votà en contra de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. I ja vam vore com el PP i el PSOE s'uniren en contra del requisit lingüístic per als funcionaris.

I els perjudicats, els valencianoparlants. A canvi d'un grapat de vots, la dreta atia l'espanyolisme quan s'acosten les eleccions. A falta d'arguments millors, juguen a dividir amb el tema lingüístic. I ací és on els dóna més rendibilitat, avesats com som els valencians a la baralla sobre la llengua (que no per la llengua). Hem de fer-los front o acabaran amb la nostra llengua.

Primàries

2010-10-04T05:18:00.000-07:00

Habemus candidat. Després de donar-nos la tabarra durant tot l'estiu, Tomás Gómez ha guanyat Trinidad Jiménez en les eleccions primàries del Partit Socialista de Madrid. I molts ho han interpretat com una derrota del president Zapatero, que demanà a Gómez que no es presentara i rebé com a resposta un no rebel. Els socialistes s'omplin la boca de democràcia, quan la realitat és que només hi ha primàries quan les anomenades bases s'oposen a una decisió de l'aparell del partit o al contrari. I als Estats Units, el Partit Republicà ha vist com l'ultraconservador Tea Party li marca una línia política més radical i aconseguix colar candidats en diversos estats.

Al País Valencià les primàries per a triar el candidat a alcalde de València, les guanyà el candidat oficialista, Joan Calabuig, un total desconegut que intentarà salvar els mobles després de la retirada de Carmen Alborch. A Alacant, Elena Martín, la preferida de l'executiva, s'ha imposat a un veterà Antonio Valenzuela, amb prestigi com a expresident de la Cambra de Comerç. I fa unes setmanes Antoni Asunción donà la campanada aconseguint a corre-cuita els avals necessaris per a desafiar Jorge Alarte, encara que després li n'anul·laren prou per a evitar que es presentara.

Això dels avals és una barrera per als aspirants, que han d'aconseguir el recolzament públic d'un nombre considerable de militants. Així, els que avalen un candidat opositor es retraten davant els dirigents i veuen truncades les expectatives d'ascens en el partit. Clar, que millor és això que el sistema d'elecció del Partit Popular: a dit. Esperem que els partits es democratitzen i s'obrin més a la societat. Només així recuperaran la confiança dels ciutadans.

Vaga

2010-09-29T08:24:00.000-07:00

Ahir vaig provar de fer una enquesta entre coneguts preguntant-los si anaven a fer vaga hui. La verita tés que les respostes em varen sorprendre una miqueta. Un xicot es queixava que els treballadors tenen “massa drets” i que per culpa d’això moltes empreses han de tancar i molts empresaris acaben arruïnats. Un altre em comentava que, al seu parer, abaratint els despatxaments la gent s’esforçaria més i només quedarien els més preparats. No van faltar intents de desacreditar la tasca dels sindicats.

El discurs econòmic de la dreta està calant entre molts ciutadans que per la seua situación laboral semblen més propers a les propostes progressistes. La idea que abaratir l’acomiadament crea faena està cada volta més estesa. Han difós amb èxit que en temps de crisi cal estrényer-se el cinturó i que només ens en eixirem entre tots.

Jo, en canvi, aniré a la vaga. Per moltes raons. Perquè despatxar ja era fácil abans de la reforma laboral – de fet, tenim quatre milions de desocupats – i ara ho será més. Perquè Zapatero prometé que no abarataria l’acomiadament i no només ho ha incomplit sinó que n’ha subvencionat una part. Perquè és injust que la crisi la paguen els que no la van provocar, que es congelen les pensions i s’abaixe el sou als funcionaris. Perquè no vull jubilar-me als seixanta-set anys ni haver de cotitzar durant vint anys per a tindre dret de pensió. Per tot açò, hui anem tots a la vaga general. Per la dignitat dels treballadors.

Debat

2010-09-28T08:21:00.000-07:00

Tenia febre quan vaig vore el debat de política general i fins i tot vaig dubtar si el que estaba veient era producte d’un deliri. El president Camps va vendre’ns una situació del País Valencià idíl·lica. Va assegurar sense riure que ha acomplit totes les promeses. Va jactar-se que a la nostra terra eixirem abans de la crisi i que la taxa d’activitat és de les més “altes” de l’Estat. Fins i tot va presumir de defendre les nostres senyes d’identitat més que ningú.

La realitat és ben diferent. Liderem la destrucció de llocs de treball. Tenim una Generalitat hiperendeutada que no pot pagar els proveïdors. La gestió del conseller d’educació, Font de Mora, és pèssima, malgrat les lloances de Camps. Tots els xiquets en barracons i l’alt índex de fracàs escolar en són una bona mostra. Han amenaçat de llevar les línies en valencià al·legant “inviabilitat” económica. I el president està imputat per corrupció i encara no sap si será candidat.

Els discursos de l’oposició em semblaren més realistes, si bé potser quedaren deslluïts per l’ocurrència d’Ángel Luna de llançar una pedra per a defendre’s de les acusacions de fer allò que denuncia. I és que la política necessita canviar. Necessitem un govern que es preocupe per millorar la vida dels valencians i no del senyor Ecclestone i d’altres organitzadors de grans esdeveniments. I tenim una bona oportunitat de canviar el futur en les eleccions del maig vinent. Espere que l’aprofitem. Ens hi juguem molt.

Pensions

2010-02-25T14:05:00.001-08:00

Tot i que no feia oratge de manifestació a València, milers de persones convocades pels sindicats CCOO i UGT ens manifestàrem contra la proposta del govern espanyol d'endarrerir l'edat de jubilació als 67. La vespra, el diari Público denunciava en portada que les previsions catastrofistes sobre el futur de les pensions llançades per bancs i empresaris des dels anys noranta no s'han acomplit ni de bon tros. I ho relacionava amb l'interés dels que gestionen els nostres estalvis a vendre fons de pensions privats.

Esta proposta regressiva de l'executiu socialista contrasta cosa de no dir amb el discurs socialdemòcrata que mantenen els principals dirigents. Diuen que amb Zapatero com a president no es retallaran drets socials. Augmentar l'edat de jubilació què és, doncs? Un avanç?

Hi ha unes altres solucions a mitjà termini, com bé finançar les pensions també amb impostos. I en el fons de la qüestió, cal remarcar que la viabilitat del nostre sistema de pensions depén més de la productivitat de l'economia que no de la demografia. La prioritat ha de ser crear ocupació en sectors més sostenibles. I la taxa d'activitat de les dones encara és baixíssima. En definitiva, s'ha de mirar més enllà d'idees improvisades que generen alarma social. Esperem que rectifiquen.

Cinema

2010-02-02T02:45:00.001-08:00

Que la mitat de les pel·lícules projectades a Catalunya siguen en català: això marca la llei del cinema promoguda pel govern tripartit. Com a protesta, un fum de sales han tancat per un dia perquè els exhibidors consideren que esta mesura els afonarà encara més. Sense valorar la norma que es debat, no és normal que en un país on la majoria de la població fa servir el català només es projecte un 3% de films en la llengua pròpia.

Mentrestant, als cinemes de casa nostra el català té una presència quasi simbòlica. Iniciatives de les universitats públiques permeten que puguem gaudir d'algunes sessions dels èxits en taquilla diverses voltes cada any. També alguna sala de fora del circuit comercial du de tant en tant pel·lícules en la llengua dels valencians. I prou.

L'excusa per a impedir la normalització del català als cinemes és la falta de demanda. No programen pel·lícules en la llengua del país perquè pensen que el públic no en vol. Des de la ingenuïtat: si no en fan, com carat saben si en vol o no?

Parany

2010-01-27T02:58:00.000-08:00

A les comarques del nord del País Valencià, molts caçadors posen trampes als arbres per tal d'atrapar aus. Una norma europea impedix esta mort indiscriminada de pardals i infinitat de sentències judicials invaliden la permissivitat del govern valencià. Tot i així, els qui ens governen (PP), els qui aspiren a governar-nos (PSPV-PSOE) i el BLOC volen que se seguisca permetent esta pràctica.

Els motius són diferents. El PP té com a conseller Serafín Castellano, aficionat a la pràctica. Els socialistes valencians volen llevar-se l'etiqueta de sucursalistes que els han penjat els conservadors, ni que siga oposant-se a complir la legislació mediambiental. I els nacionalistes valencians tenen de regidor - txan-txan! - el president de l'associació de paranyers.

I l'argument més apel·lat és la defensa de la tradició. Veges tu, matar animals per diversió parant-los trampes deixa de ser roí si és tradició. Una vegada més, els polítics valencians progressistes han caigut al parany de la renúncia a canvi d'un grapat de vots. I esta volta la renúncia ha condemnat al parany de la mort milers d'exemplars d'espècies protegides. Fa feredat.

Nuclears

2010-01-24T16:34:00.000-08:00

El focus mediàtic ha oblidat una mica les mesures sobre immigració de Vic i s'ha dirigit a Ascó, en este cas pel debat nuclear. L'Ajuntament d'esta localitat de la Ribera d'Ebre vol acollir el cementiri que rebrà tots els residus nuclears de l'Estat. Els regidors de CiU d'este poblet s'enfronten a la cúpula de la federació, oposada a la instal·lació de la infraestructura al Principat.

Els convergents i els democristians s'han tornat antinuclears? És evident que no. A uns mesos de les eleccions, només esperen que siguen els socialistes els qui carreguen amb el desgast de la mesura. No són els únics que ho volen. ERC i ICV, socis del PSC en el govern de la Generalitat, han corregut a encapçalar les protestes dels grups ecologistes contra la planta.

I com a teló de fons, per enèsima vegada, hi ha el dubte sobre el futur de l'energia nuclear. Hui dia la tecnologia ha avançat molt, sí, però els residus de les fissions contaminen per a sempre. Si no volem hipotecar el futur, haurem de ser curosos en la tria del mix energètic per a les pròximes dècades. No hi ha energies netes al cent per cent, però les nuclears són les més perilloses per al medi ambient. Com sempre, n'hi ha que pensen més en el present. I sí, les nuclears són rendibles a hores d'ara en termes econòmics. D'altres, però, exigim que els socialistes tanquen les centrals com prometeren. El temps dirà a qui fan cas, però la indecisió i el tactisme juguen en contra del medi ambient.

Educació

2010-01-18T22:58:00.000-08:00

Que els joves de quinze anys no són prou madurs per a decidir què volen fer en la vida és evident. També és de veres que a eixa edat el fracàs escolar assolix les xifres més esfereïdores: el 30% dels estudiants abandonen l'escola sense cap títol. El que no està tan clar és com solucionar-ho. Davant la necessitat de passar del model econòmic dependent de la construcció i el turisme a un de més sostenible, la reforma educativa és vital. El PP proposa que els estudiants decidisquen en acabar 3r d'ESO si volen fer batxillerat o FP, tot allargant el batxillerat un any. El PSOE diu que ni de bon tros, amb l'argument de la igualtat d'oportunitats.

Recorde el meu pas no molt llunyà per la secundària i em vénen al cap les separacions en 4t. Ens dividiren entre ciències i lletres, i un tercer grup el formaven els de Diversificació. Era una mena de classe de repàs on els alumnes amb els pitjors expedients feien menys assignatures i rebien atenció especial. Els companys els titllàvem de tontos, als d'este grup. Amb la reforma plantejada pels conservadors, què passaria amb estos estudiants? Començant un any abans l'FP, on s'hi veien abocats quasi tots, tindrien una educació de més qualitat? És probable que no. Les mancances instrumentals en llengües i matemàtiques continuarien, i damunt haurien de triar professió de manera prematura.

Abans de canviar l'estructura del sistema educatiu, cal enfortir-ne els ciments. En primer lloc, calen més recursos per a l'escola pública, la que acull més alumnes amb dificultats. En segon lloc, s'han de replantejar els criteris d'accés a les escoles concertades. Si estan finançades per l'Administració, és menester que permeten l'entrada en igualtat de condicions a tot l'alumnat, amb independència del nivell d'ingressos. Al País Valencià, després de quinze anys de govern de la dreta, els professors i els pares es queixen de les greus mancances del sistema educatiu. Els populars no tenen la solució, perquè una reforma que ignora l'arrel del problema es queda coixa. Sense millorar la qualitat de l'educació pública, qualsevol pegat només servirà per a augmentar les diferències entre els alumnes. I desigualtat en la formació es traduïx en desigualtat social.

Delators

2010-01-12T01:12:00.000-08:00

La polèmica està servida. Els immigrants il·legals vigatans no podran empadronar-se, i a més a més l'Ajuntament els denunciarà a la policia si no aconseguixen els papers. Això vol dir que no tindran dret de fer servir els servicis públics bàsics, com la sanitat o l'educació. Si filem prim, els deixaran tres mesos empadronats provisionalment abans de telefonar als cossos de seguretat.

El tema ha desbordat els polítics, que repetixen com un mantra que la capital d'Osona ha sigut sempre un exemple d'integració dels nouvinguts. Actuacions com la distribució dels immigrants en edat escolar per diferents centres per a evitar guetos en són un exemple. I justifiquen la mesura amb la necessitat de parar el creixement de la xenòfoba Plataforma per Catalunya, segona força a l'Ajuntament d'esta localitat de la Catalunya central.

Ni una cosa ni l'altra. La prevenció dels fluxos il·legals d'immigració ha de ser competència de l'Estat, no dels Ajuntaments. Tothom té dret d'empadronar-se, tinga o no tinga la nacionalitat. Al cap i a la fi, els poders públics han de velar per l'accés universal als servicis bàsics. I ni de bon tros els funcionaris poden convertir-se en delators. Unes institucions democràtiques no poden permetre la instal·lació d'un clima racista baix el pretext de fer front els qui són més racistes encara. És un contrasentit. Una política immigratòria acceptable no els legitima per a prendre actuacions arbitràries. Només s'entén en termes electorals. Ep, que encara créieu que els importa una altra cosa?

Tolerància

2009-12-29T11:13:00.000-08:00

S'han casat a l'Argentina dos hòmens portadors del VIH i l'Església, de regal de noces, els ha anunciat que farà tots els possibles perquè declaren nul l'enllaç. Els ultracatòlics espanyols, aprofitant el simbolisme de les dates, fa uns dies isqueren al carrer per la família tradicional. Una munió de gent s'oposa que els homosexuals tinguem els mateixos drets que la resta de la població amb arguments puerils. Diuen que els imposem el nostre mode de vida i desnaturalitzem el matrimoni.

La llibertat de cadascú acaba quan xoca amb la dels altres. Almenys això m'ensenyà un mestre catòlic d'ètica en la meua escola catòlica. I la llibertat d'expressió dels reaccionaris ha d'acabar quan esdevé llibertat d'odiar. No ens enganyem, els detractors de la igualtat de drets per a les parelles del mateix sexe promouen la discriminació. No és cert que promoguen els mateixos drets. El PP està radicalment en contra de l'adopció per part de dos hòmens o dos dones. Tampoc no és cert que amb el temps ho acceptaran. Mariano Rajoy té com a paradigma de la coherència el manteniment del recurs de la reforma del Codi Civil al Tribunal Constitucional. I no és veritat que el nom siga indiferent. Si no es diu matrimoni, qualsevol figura jurídica que es propose no és igual. I si la llei és un apartheid, estarem més desprotegits davant els violents.

Vull poder casar-me, governe qui governe. Vull poder adoptar amb la meua parella, si en tinc. Vull caminar pel carrer sense que m'insulten. Vull que al meu país ningú siga agredit per estimar. Vull que a les escoles s'ensenye tolerància. Heus ací una paraula deformada pels ideòlegs del moviment ultraconservador: tolerància. Tolerància és respectar la llibertat dels altres. Això vostre no és tolerància, és vòmit.

Balanç

2009-12-27T06:23:00.000-08:00

He conegut Barcelona, Palma, Tarragona i Gandia. He vist La Gossa Sorda, Orxata Sound System, 121dB, Obrint Pas, Ellos i Chenoa en concert. He tingut nóvio durant un mes i escaig. He treballat durant vint-i-dos dies sense contracte, horari ni sou mínim, i per tant sense seguretat social. He estat quinze dies vivint fora de casa. He dut un pírcing al melic durant quatre dies. He plorat tres vegades. He aprés a cuinar i a muntar en bici. He deixat de ser Jorge oficialment. M'he acostumat al sabor de la cervesa. M'han llevat les claus de casa i encara no me les han tornades. He dormit en un sofà. M'han regalat una rosa i he sopat amb espelmes. He perdut la vergonya per a ballar. He gastat el que no està escrit.

He perdut la millor amiga que he tingut, i n'he guanyat d'altres més efímers i intranscendents (i a la de la foto, que és la més transcendent de totes).

Mentiria si diguera que tant de bo el dos-mil deu siga més tranquil. Ma iaia em diu tararot perquè ma vida és turbulenta. I no és això el que fa que pague la pena viure?

Consultori: entre dos homes

2009-12-26T05:30:00.000-08:00

Luc!

Fa dos setmanes vaig conéixer un xic en una festa i ens vam enrotllar. Com que no vam cardar, vam pensar de retrobar-nos per Cap d'any. Per què tan tard? Doncs perquè és basc, xica. Què hem de fer?

Uns dies després, les converses degeneraren en "no vull fer-te mal", "hi ha sis-cents quilòmetres de distància" i merdes d'eixes. Vaig tallar de socarrel els sentiments amb una cita.

Un valencià em convidà a sa casa el passat dimarts a sopar, a mirar una pel·li i al que va després. Després d'un ejaculador precoç, mola saber que es pot estar més de deu minuts cardant :p

I esta vesprada, més. El problema és que he enviat al basc la descripció de l'habitació d'hotel on anirem, "amb finestra al sostre per a mirar les estreles", que tinc només noranta euros a la butxaca i que diguí al valencià en acabar de follar que cancel·laria el viatge.

De conya, no?

Hola,

Te mola el basc de veritat?? i el valencià?? per què li vas dir al valencià que anaves a cancel·lar l'hotel?? regla num 1: No li parles MAI a un tio d'altre amb qui has estat/podries estar/ t'agradaria estar/estas.

Ara ja ho has fet. No hi ha volta enrere. Vols passar el cap d'any amb el 1er o amb el 2on?? et fa igual?? només has de triar. No és tan dificil.

Si vols anar amb el basc: Digues-li al valencià que tens altres plans (MAI que has quedat amb altre tio) i te'n vas amb el 1er.

Si vols anar amb el valencià: Li dius al basc que tens un dinar familiar el dia 1 i et resulta impossible anar i lamentant-ho molt has de cancel·lar la cita (o una cosa semblant) i ja quedaràs amb ell més endavant...

Sempre hi ha una opció 3: quedar amb un de nou ;)

ciber-besets i sort,

Luc Escaigualquer

Conclusió: Opció tres!

Ansietat

2009-12-25T05:14:00.000-08:00

Anticipar els problemes és un defecte de les persones ansioses. Veuen el futur com una successió de perills en els quals han d'evitar caure siga com siga. Se'ls representen i els patixen abans que no apareguen. Per a uns pares ansiosos, València és com el Bronx i en tombar la cantonada el fill pot acabar amb una ganivetada al cor en una batalla campal. I internet és un niu de delinqüència, vici i males influències.

"La incertesa del futur ens excita", diu la meua amiga Desi. Hi estic d'acord, i encara diria més. A alguns, els excita massa. Si bé el cas d'abans és exagerat, és cert que en un món que canvia de pressa molts es queden arrere. Incapaços d'acceptar les novetats del progrés, decidixen parar-se i encarar el present amb la mirada del passat.

La vida és emocionant perquè no coneixem el destí. Els al·lèrgics a tot el que se n'ix d'una planificació acurada pretenen controlar els esdeveniments que vénen amb precisió mil·limètrica. No hi ha res de reprovable en esta conducta. Allò inacceptable és contagiar esta visió als altres. Als que ens resistim a creure que tot està escrit i ens entossudim a construir el nostre destí des de les nostres creences. Als que volem viure a flor de pell. Ens prendreu alguna flor però no ens llevareu la primavera.

Intranscendent

2009-12-24T14:59:00.000-08:00

"No vulguis ser un més, per a mi tu ets especial." Estes paraules són del Miquel Abras en "Crida", el segon single del seu disc "M'agrada sentir el que tu sents". Si se'm perdona la redundància, per a mi potser no és una frase més sinó una de ben especial.

En esta època tan propícia per a fer balanç, n'hi ha que veiem la balança d'afecte donada i rebuda una miqueta desequilibrada. En tota mena de relacions, uns s'impliquen emocionalment més que els altres, sí. De tota manera, de vegades ens adonem que ho donem tot per uns altres que ens demostren que els la suem.

Sovint m'ofega pensar que estic perdent el temps amb algú de qui no em vull desfer. I els sentiments familiars no deixen de ser fotuts. La solució sol ser engegar-ho tot a pastar fang. La solució ràpida, però, potser no és en estos casos la més efectiva. Anar encadenant relacions intranscendents és un bluf.

Nadal

2009-12-21T11:31:00.000-08:00

Les llums coentes que il·luminen els arbres a la plaça de l'ajuntament imitant els abets de plàstic que decoren les nostres cases ens anuncien que ha arribat el Nadal. Consumisme, família i excés semblen els ingredients per a gaudir estos dies dins els paràmetres establits.

Tant se val que mig país estiga amb l'aigua al coll per les dificultats econòmiques, que ara el que toca és omplir els comerços i passar les targetes. Els problemes amb germans, pares, iaios, tios, gendres i nores resten al marge quan el Borbó ix per la tele i comença el sopar de la nit de Nadal. La salut, l'afegim a la llista per als Reis Mags, i mentrestant omplim els nostres cossos de menjar i beguda en proporcions industrials.

Per Nadal els costums socials esdevenen el culte dominant i es titlla d'extravagant qualsevol que se n'ix dels cànons marcats. Esta època és per a les parelles d'aparença feliç, les famílies amb xiquets als quals comprar joguets i en general qualsevol amb calés per a dinarots i festasses. La resta, a passar desapercebuts. Bones festes, als que en tingueu!

Egunkaria

2009-12-20T07:42:00.000-08:00

Imagina un Estat que tanca un diari perquè no li agrada el que defensa. Que tot i així no sap el que defensa perquè no entén la llengua que fa servir. Que acusa els directius d'esta publicació de col·laborar amb una banda armada. Imagina que el jutge encarregat arxiva el cas per falta de proves i un altre de nou el reobri. Que en el juí el fiscal no fa preguntes als acusats i que només ho fa l'acusació particular. Imagina que les víctimes del terrorisme actuen com a botxins. Que aleshores els acusats denuncien que els policies els torturaren. I que els policies els lleven importància i parlen d'una entropessada. Imagina que prohibixen una manifestació de recolzament a la capital estatal perquè les botigues estan obertes. I que els qui estan cridats a defensar la justícia ignoren la veu de milers de ciutadans contra la injustícia. Deixa d'imaginar: això passa a Espanya.

L'any 2009 escriure en basc és delicte penat amb presó. 40 anys de dictadura i trenta de "democràcia"?

Decepció

2009-12-19T01:58:00.000-08:00

Tinc una amiga que mai no m'ha abandonat. Li diuen Decepció, però per als col·legues és Dec. No importa on vaja, que me la trobe sempre. "Dona, no vols dir que ens veiem massa sovint?", la interrogue. I el somriure amb què celebra la meua sorpresa és glaçador. Apareix de sobte en les converses on ningú li ha demanat l'opinió. Li té igual que el tema siga la faena, els estudis, la família, la vida social o els sentiments cap als xics. És la típica amiga que vol clavar-se en tot per dir la seua, tot i que no en sàpiga res, i que acaba tenint raó.

Intente deixar-la plantada, però sempre se m'avança. Sincerament, no sé com s'ho fa. N'hi ha que diuen que sentim el que volem sentir, que la mala sort apareix perquè la mereixem i eixa mena de trossos de coses que pensem quan volem trobar una explicació racional a allò que no en té, de raons. Val, potser en el fons la busque. És una actitud suïcida. La Dec fa i desfa com el matalafer.

Em diuen imprevisible, inconstant, impulsiu, imprudent, inconscient i una pila més de paraules que comencen per "i". Llavors, només se m'acut tirar la culpa a la Dec. "No reconeixes les teues errades", em retrauen en conseqüència. Potser la Dec és amiga meua perquè li agrada que siga tan i tan desmanyotat i turbulent. Ja m'avisaren dels riscos de viure massa de pressa. Però a les amigues, se les ha d'acceptar tal com són. I a la Dec, la duc al cor. Sé que no em fa mal a posta. Sé que en el fons fa el que fa perquè pensa que és el millor per a mi. Creu que em fa bé fer fans i mànigues per a intentar esborrar els records. Està segura que he de viure el present sense pensar en el demà. I m'anima a pintar un futur de flors i violes.

Ho tinc clar ja. La Dec i jo necessitem separar-nos un temps. Quan li dic que tot pot canviar, la molt borda m'amolla que tot pot empitjorar. I ja en tinc prou, de tempestes. Esborraré el seu mòbil com em va aconsellar que fera amb tants altres. Qui sap si tornarà. La pròxima vegada pegaré a córrer quan la veja. Puta Decepció.

Ni carn ni peix?

2009-12-15T14:58:00.000-08:00

Què passa si un grup de persones vol anar a un lloc i uns tomben cap a un costat mentre que d'altres ho fan cap a un altre? Doncs que no arriben a cap lloc. Segons estudis d'opinió, el BLOC té els caladors electorals en els votants socialistes, situats en el centreesquerra. No obstant això, un gruix gran de militants està escorat cap a unes altres postures, si més no atenent a l'existència de dos corrents, el Bloc de Convergència Valencianista i el Bloc d'Esquerres Sobiranista. Mentre que l'un, més proper al centredreta, critica a hores d'ara el pacte amb Iniciativa; l'altre proposà d'anar a les últimes eleccions europees amb sobiranistes d'esquerres com ERC en comptes de fer-ho amb CiU.

El missatge de l'equidistància amb el "PPSOE" - en diuen així perquè "els dos són iguals" - no ha sigut prou rendible en les eleccions valencianes fins ara. Com es pot assolir el 5% dels vots si al carrer pensen que el BLOC no és ni carn ni peix? Són del mateix partit l'alcalde de Calp, que governa amb el PP, i aquells somiatruites de la campanya "Adéu PP"?

El victimisme patològic revestit de reivindicació valencianista, l'explota amb èxit el PP. Queden els descontents d'un PSPV-PSOE cada vegada més PSOE i menys PSPV, i a banda els expulsats d'EU. Per a aconseguir els vots dels primers, cal marcar perfil. I per a això cal liderar la coalició amb claredat. El 2011, BLOC amb Iniciativa, que no Iniciativa amb BLOC. Units som més si liderem.

PROU!

2009-12-14T07:48:00.000-08:00

Tot té un límit. Les relacions amb els pares, també. Que ma mare em diga que em prostituïsc per no cenyir-me a la moral catòlica pot passar. Que no em donen ni un euro, em lleven les claus de casa i posen una cadena a la porta del despatx perquè no em puga connectar a internet, es pot comprendre en casos excepcionals. Que em deixen a la porta del carrer passant fred i amb els peus banyats en plena onada polar, ja és massa.

Els pares ens subjecten com a titelles, als fills, amb tot de lligams. I l'element econòmic és el més poderós. Em diuen que me'n podré anar quan treballe perquè pensen que no en trobaré, de faena digna.

De vegades, però, s'ha de dir prou. Quan les queixes de falta de disciplina amaguen un conflicte que ja dura anys i panys, toca fotre el camp. Una persona pot al·legar incompatibilitat de caràcters per a divorciar-se de la parella que ha triat. Jo, que no vaig triar els meus pares, per què no me'n puc separar?

Rar

2009-12-13T01:39:00.000-08:00

Dec ser rar. Per això me miren sorpresos quan dic que no prenc drogues. Dec ser un torracollons per demanar que si volen conduir fumats, que em deixen en terra. Digueu-me excèntric per no voler vore com respiren cocaïna.

Dec ser intolerant. Per això me miren com si parlara xinés quan dic que si la filla de dos anys té un pare ionqui, potser no és bona idea que la mare també es clave de tot. Dec ser un antic. Per això me miren bocabadats quan em queixe que em bufen fum de porro a la cara. O quan passe dels beneits que tenen canvis d'humor per drogar-se.

I dec ser un garrepa per no deixar diners a un xicot que guanya tres-mil euros al mes, dels quals una part considerable són per a haixix. Potser sóc el rar, jo. Si no, no entenc per què carat a ningú li molesta que els seus amics, companys i familiars es droguen.

Dignitat

2009-12-11T10:20:00.001-08:00

L'activista sahrauí Aminatu Haidar diu que no està en joc sa vida sinó sa dignitat. Fa temps que no menja i ha causat un conflicte diplomàtic entre Espanya i el Marroc. Ara, la situació s'ha tensat tant que n'hi ha que demanen la intervenció del Rei.

És sorprenent el valor que atorga esta dona a la dignitat. Es creu més digna que uns altres per no ingerir cap aliment? Llavors, els anorèctics serien persones digníssimes. Però em sobtà més el poc valor que dóna a la vida. S'estima més morir que viure si així aconseguix mantindre el focus mediàtic en el conflicte per este territori cedit per Franco a la monarquia veïna del sud.

Cadascú té dret d'estimar la seua vida o preferir la mort. Ja s'ho farà, l'Haidar, si vol morir d'inanició. Els interessos estratègics espanyols són majors que les llums de les càmeres: immigració il·legal, pesca, inversions, Ceuta i Melilla... Malauradament, els màrtirs no servixen per a res. Que descanse en pau, o a ca seua si té seny.

Impotència

2009-12-10T14:02:00.000-08:00

Veiem les coses de diferent manera segons la distància. Quan s'aprovà la directiva de la vergonya, la que empitjorà les condicions dels immigrants retinguts en centres d'internament, un calfred recorregué el meu cos. En saber que la policia tortura estrangers a deu minuts de ma casa, el calfred es convertí en ràbia continguda.

Entrar a Espanya sense papers és un delicte que comporta internament sense drets. És una vergonya que un Estat suposadament democràtic tanque persones durant setmanes només per intentar viure-hi sense permís. I encara ho és més que els qui estan cridats a protegir-nos es dediquen a apallissar els que tenen una altra procedència.

Però el que més m'indigna és que el delegat del govern, Ricardo Peralta, negue les acusacions i afirme que estan molt compromesos amb els que vénen de fora. Després de negar la violència política contra el nacionalisme valencià, la primera autoritat del Govern espanyol al País Valencià seguix lluint-se.

Relativitzar

2009-12-09T13:19:00.000-08:00

Un xic amenaça un altre per descobrir com li deien, la qual cosa volia amagar. Una dona s'enfada amb un company de faena a qui està formant. Una adolescent té un atac d'ansietat perquè el pare de la filla l'assetja. Són exemples quotidians que mostren que és difícil prendre's les coses amb mesura.

Tendim a fer-ne un gra massa, de tot. Dramatitzem tan bon punt en tenim ocasió. Barregem inseguretats d'adés amb complicacions d'ara, que açò dels sentiments és un caos. I acabem nerviosos, histèrics i de vegades neuròtics.

Vist des de fora, em pregunte si no és més fàcil destriar allò que realment importa i oblidar les ximpleries.

Estafa

2009-12-07T17:58:00.000-08:00

Oligopoli. És un concepte econòmic que vol dir absència de competència en un mercat amb més d'un productor. N'hi ha pocs, em digué la mestra, poc avesada a l'assignatura atés que va estudiar geografia i història. Ací n'hi ha un de ben gran, el de les companyies de telefonia mòbil. Movistar controla la mitat del mercat, i Orange i Vodafone se'n repartixen l'altra si fa no fa a parts iguals. Yoigo s'està obrint pas però encara té poca quota de mercat. Les tres primeres pacten els preus i enganyen els clients. Venen mòbils bloquejats per tal de poder usar-los només amb targetes seues. Pujaren de manera conjunta l'establiment de telefonada, eixos dèsset cèntims que paguem en qualsevol telefonada per marcar (?). Ens cobren dèsset cèntims per enviar missatges de cost real nul. I a més a més, de vegades ens fan la pua. A mi, em furtaren saldo. Yoigo, de la seua banda, cobra set euros de consum mínim també als clients de prepagament.

Fa uns anys, s'autoritzaren les Operadores Virtuals Mòbils, que fan servir els recursos tecnològics de les quatre grans companyies i oferixen preus més raonables. Sense quasi publicitat, el número de clients d'estes empreses està pujant com la bromera en temps de crisi. N'hi ha de tots els colors. Eroski, per exemple, és l'única que no cobra establiment. Pepephone regala bitllets d'avió, mentre que MASmóvil dóna accés gratuït a les xàrcies socials per als que tinguen un Iphone.

I què han fet els grans? Boicot, com és evident. La qualitat de la cobertura que els deixen és pitjor que la dels clients propis. I no és il·legal. Quan per llei s'obligà a Movistar i la resta a permetre l'ús gratuït de la xarxa d'antenes, oblidaren advertir-los que la qualitat hauria de ser normal. Si a mi m'oferiren vint euros de saldo per quedar-me, no vull imaginar què farien amb els encarregats de dictar esta norma amb trampa.

Furtar

2009-12-06T10:44:00.000-08:00

La cultura val diners, i molts no ho tenen clar. Ho hem comprovat esta setmana amb la polèmica per les mesures del govern espanyol en defensa dels drets d'autor en internet. Potser la decisió de la ministra Sinde de tancar pàgines de descàrrega directa causa inseguretat jurídica, però trobe que el fons és encertada. En la cultura d'internet s'ha imposat la creença que les creacions dels autors han de ser d'accés lliure i gratuït. I qualsevol intent de posar-hi fre esdevé per a molts una amenaça per a la llibertat.

Hi ha llibertat de furtar? Els artistes han de treballar debades? Que ingenu sóc jo, que creia que la llibertat de cadascú acabava on començava la dels altres. Els militants de la causa del gratis total justifiquen la pirateria amb arguments puerils. És cert que el model de la indústria discogràfica basat en la venda de discos a preus desorbitats està obsolet, sí. Tot i així, els cantants tenen les mateixes necessitats que qualsevol, entre les quals hi ha la de tindre un sou.

Sé que la meua opinió és impopular, i conec les crítiques què em fareu. Sobretot perquè jo mateix les faria si no em posara en la pell dels autors. Per això puntualitze que només un jutge ha de tindre potestat per a tancar una pàgina. I tallar la connexió a internet, com permet la Unió Europea, em sembla excessiu. Disculpeu-me, tot i això, per continuar pensant que furtar és un delicte i mai un dret. Si vols cultura, paga-la.

Insomni

2009-12-05T01:56:00.000-08:00

Molts artistes fan servir la nit per a crear. Com que jo encara no tinc la barra de dir que en sóc, d'artista, considere l'insomni un problema. D'unes nits ençà, dormir de manera normal s'ha convertit en un repte. Em gite unes hores després de mitjanit i a l'endemà em lleve ben prompte. Després passe el dia fatigat, desconcentrat, irritable i sense memòria.

Les causes poden ser diverses, i per tant les solucions també ho són. Cal evitar fer esforços després de les set de la vesprada. Home, això no sempre es pot complir. Diuen que l'alcohol agreuja el problema, perquè et mena a una son lleugera i volàtil. Així doncs, què hi farem?

En primer lloc, toca relaxar-se i deixar les preocupacions lluny del llit. Les becadetes - migdiades per als valencians del nord - per a compensar les nits en blanc estan prohibides. I com a últim recurs, queda la valeriana. En el meu cas, crec que tindre un llit que fa menys alçada que jo mateix potser hi té a vore. I sobretot, NO feu com jo. Tornar a casa a les dotze del matí després d'una nit de festa està bé, sí. Però quan arribes a casa, no et gites, punyeta

Covards

2009-12-01T15:09:00.000-08:00

És la paraula de l'any. Unfriend és algú que deixa de ser el teu amic en Facebook. A mi m'ho han fet més d'una vegada. Una companya de l'escola crec que em va esborrar per tal de no rebre les meues actualitzacions. La cosa ve de lluny, ja que uns mesos abans vam enfadar-nos. Un xic amb qui vaig dormir, directament no va acceptar la meua petició d'amistat. Me'l trobí fa poc en un concert i em saludà, veges quina barra que té. Un periodista barceloní m'esborrà perquè vaig criticar el seu vot després que ell fera el mateix amb el meu. I la que fou millor amiga, després d'esborrar-la per tal que deixara de llançar-me merda, tampoc no va voler acceptar-me com a amic en esta xàrcia social malgrat algun intent fallit de solucionar el conflicte.

Ara és més fàcil que mai fer fora del nostre món qui vulguem. N'hi ha prou amb un clic. Piques el ratolí damunt l'icona d'esborrar amistat, prems el botó de confirmar i llestos. Higiènic o cínic? Potser només còmode. No calen explicacions ni justificacions. També és fred i covard, però.

L'ús fa el costum, ja se sap. I açò d'esborrar amistats en Facebook pot ser veritablement addictiu. Alguns t'esborraran i d'ací a res te tornaran a afegir amb alguna excusa difícil de creure. I es contagia a altres àmbits. De fet, quan estic de mal humor esborre números de l'agenda del mòbil - Amb este no parle, fora! Ens estem tornant uns insensibles fastigosos o només volem estalviar espai per a qui paga més la pena? Crec que ambdós coses. I a qui no em comente el text, li esborre del Facebook!

Jutjar

2009-11-30T16:59:00.000-08:00

Un espectacle. Això és que conegues algú i li diguen que eres un eixit i que no tinga res amb tu. Que d'altres li retraguen que no es llance. I que després t'aplaudisquen per besar-lo. Voleu unes crispetes i en feu un vídeo?, vaig pensar de dir-los. El típic moralista dirà: si no vols que malparlen de tu, no hi dones motius. Sí, tio. Sort en la vida si et limites a fer allò que ningú criticarà.

Tant se'm fot que parlen de mi. No sóc cap personatge públic i per tant em sobta saber que determinades persones fan tertúlia de café amb aspectes de la meua vida social. El que em preocupa són ells. Quin dret tenen de jutjar la vida dels altres? A l'escola, el mestre de religió (!) em parlà dels fariseus, uns hipòcrites que feien el contrari d'allò que promovien. No sé per què, em vénen ara al cap.

Està molt bé parlar dels altres. Al cap i a la fi, si només parlarem de nosaltres mateixos tindríem unes converses ben avorridores. Però a vore, redéu! Els que creguen que estan per damunt del bé i del mal, per favor, que se'n vagen a afilar. Que ja n'hi ha prou amb els capellans ultres i els polítics demagogs com per a afegir-hi els companys, els coneguts i en general la gent que m'envolta.

Ho meresc?

2009-11-29T15:53:00.000-08:00

El meu amic Curro diu que tots tenim allò que mereixem i que els nostres actes tenen sempre les conseqüències que han de tindre. I moltes persones quan trenquen qualsevol mena de relació - una amistat, una parella, un contracte de faena - pensen que totes les coses roïnes que li passen, a la persona amb qui adés compartiem una part de la nostra vida, les mereix.

La primera postura és una miqueta determinista, perquè això de l'acció i la reacció va com va. Qui és pobre per circumstàncies de la vida mereix ser-ho? I la segona, és inquietant. De què servix la venjança? Si et fan mal, pica sola. La rancor només du més rancor, i és més sa perdonar i oblidar.

Els nostres actes tenen conseqüències, per descomptat. Però de veres creieu que algú mereix que li facen mal?

Microhistòria

2009-11-28T15:22:00.000-08:00

Encara estic en primer de carrera i ja tinc un màster. Un màster en tibar la corda. I esgarrar-la fins que es trenque. M'agrada dur les situacions al límit i saber què en puc esperar. En diuen impulsivitat, però potser només és pressa. Pressa per saber si estic perdent el temps. Pressa per mirar de no estancar-me com l'aigua d'un pantà, mentre la resta de la gent corre com un rierol. Pressa per avançar i no quedar-me enrere. Pressa. Tanta pressa tinc que amb un paràgraf en tinc prou hui.

Amor

2009-11-27T03:22:00.000-08:00

Deixar un nóvio llegint-li fragments del teu diari on escrius si en va ser, de roí, no és molt adequat. Però ho és menys encara traure el manual de psicologia i explicar-li que el nostre ha sigut un amor buit perquè només hi havia compromís.

Es parla molt de l'amor. N'hi ha que confonen la passió i la intimitat amb l'amor i pensen que estar enamorats és atraure's molt i estar molt vinculats l'un a l'altre. Tanmateix, si falta el compromís l'edifici s'ensorra. D'altres, pensen que la passió és amor. I no, és encapritxament. Potser queda amor quan acaba la passió i queda tota la resta, qui sap.

De tota manera, no cal obsedir-se amb estos temes. L'amor, al cap i a la fi, toca viure'l amb naturalitat i calma. El que haja de vindre, vindrà, i no hi podrem fer res. Ni per a aturar-ho ni per a forçar-ho. Això sí, mirem de no repetir les nostres errades. Jo mateix esperaré diversos mesos abans de considerar que un rotllo pot anar a més. Que els prínceps blaus fa temps que s'extingiren.

Contactes

2009-11-26T03:50:00.000-08:00

Les pàgines de contactes són un món a banda. Jo només en conec per a gais, i el Bakala n'és la millor mostra. Mil xicots de València buscant quasi tots el mateix: un clau. Alguns en diuen mercat de carn, d'altres simplement carden i no jutgen.

El primer pas és triar una foto. Mostrar el rostre no és tan necessari com ensenyar el tors. Els més timidets eixiran en calçotets i massa valents mostraran el piu sense remordiments. Després, cal escriure com eres i què busques. Si algú no diu que busca "el que sorgisca", desconfia. Cada volta és més comú dir què NO busques, com per exemple gent que ha eixit de l'armari, xics que no n'han eixit o paios efeminats. És curiós que dins els guetos també es facen discriminacions, però bé, supose que els que busquen sexe no hi pensen.

I arribat el moment de contactar, SEMPRE et demanaran més fotos. Et preguntaran què t'agrada fer, i no parlen d'interessos. Et demanaran que poses la càmera web. I finalment et demanaran si tens lloc. I prou, ja pots quedar. Ah, que has oblidat preguntar-li el nom? No patisques, que no el tornaràs a vore.

Retrobament

2009-11-25T12:56:00.000-08:00

Sis mesos és molt de temps en qualsevol relació. En una relació amb un col·lectiu de gent, ho és més encara. I tot i això de vegades sis mesos no són res. Això vaig sentir ahir en escoltar les paraules dels companys del BLOC JOVE en el desé aniversari. Em posaven la pell de gallina.

No n'hi ha prou de quedar-se asseguts mirant la realitat que ens envolta i no ens agrada. Hem de fer tots els possibles per canviar-la. El futur és nostre i no és un tòpic. Camps més tard o més d'hora es jubilarà, com va assegurar que desitjava en un dels seus comentaris desafortunats (d'eixos que està fent sovint des de fa setmanes).

Queda un any i mig per a les eleccions valencianes i és prou de temps per a visualitzar una alternativa al bipartidisme. Front a les inèrcies dels partits centralistes, PCE-EU inclós, ara és el torn del valencianisme polític. Junts podem!

Zero

2009-11-24T04:07:00.000-08:00

Potser ja ho sabeu. La revista Zero ha fet fallida. Esta publicació, icona LGTB des de fa vora deu anys, eixirà als quioscos per última volta esta setmana. Ha tret de l'armari personatges com Jesús Vázquez, Nacho Duato, un cura o un militar. I ha entrevistat polítics com Zapatero, Gallardón i Llamazares. També incloïa anuncis de productes caríssims de cosmètica i moda, sí. Però al capdavall, la premsa viu de publicitat.

Comprar la revista Zero ha sigut sobretot un acte d'autoafirmació. Quan isqué, la col·locaven al costat del porno. De segur que més d'un botiguer integrista no l'ha volguda tindre mai. Per a molts, sobretot lluny de les grans ciutats, estes pàgines han sigut una finestra a un món més obert.

Entre els adolescents també tenia públic. Amb setze anys, sé que no era l'únic que la llegia amb l'ai al cor i després l'amagava. Espere que no hi haja hagut més casos en què el pare la fera miquetes, que cinc euros llançats al fem fan mal. I per això l'última portada és per a Eduardo Casanova, l'actor més jove de la televisió espanyola que exterioritza la seua orientació sexual diferent de la norma. En fi, que sempre ens quedarà la Shangay.

Parelles

2009-11-23T04:45:00.000-08:00

Quantes parelles tens? Ara en pots tindre tantes com vulgues. Només els has de dedicar una hora per setmana. I a les deu setmanes pot canviar-les per unes altres.

No us espanteu! Estic parlant del Voluntariat pel Valencià, una iniciativa d'Escola Valenciana per a promoure l'ús de la nostra llengua. Apuntar-se és tan fàcil com entrar en voluntariatpelvalencia.org i marcar si saps valencià o en vols aprendre. Ells s'encarregaran de posar-te en contacte amb la teua parella.

A més de passar una estona agradable, pots fer amics. I ajudaràs a la nostra llengua a estar més present, que és el més important. Jo no en tinc, de parella. T'apuntes amb mi?

Bumerang

2009-11-22T04:34:00.000-08:00

Un bumerang és un arma que després de ser llançada regressa al punt d'origen, diu l'estimada Viquipèdia. Hi ha comportaments que actuen igual.

Mentre dinava amb un conegut em contà una història que em féu pensar. A un xic li assetjaren els companys de classe de menut. I ara vol cridar l'atenció cosa de no dir. Vol demostrar als que fa temps van marginar-li fins soterrar la seua autoestima que se n'ha eixit. I no se n'ha eixit... Ara és el més sociable, el més confiat, el més obert. Coneix mig cap i casal i l'altra mitat n'ha sentit parlar. La seua vida té més audiència que el telenotícies.

Com que tot el que puja, baixa, ara la bombolla li ha esclatat a les mans. És ell qui es dedica a assetjar i no sap que el pitjor que pot fer és assetjar algú que passà pel mateix. El bumerang ha tornat al punt de partida. Amb més força.

Principis

2009-11-21T03:48:00.000-08:00

Del juny al setembre no vaig escriure res. Abans, la política era el tema estrela dels meus textos. Ara, sembla tabú. Què va causar este canvi? Els putos principis.

Enguany he pogut votar per primera volta. I tant de bo no haguera pogut, o el vot es poguera canviar. Perquè no és molt apropiat fer campanya pel BLOC com a bon simpatitzant i acabar votant el PSOE (!). Almenys vaig convéncer una amiga perquè els votara, amb l'argument que Convergència i el PNB són menys de dreta que el PP. En fi, que una cosa compensa l'altra, no? És com si haguera votat dos voltes i damunt Mayor Oreja va tindre un vot menys gràcies al meu poder de convicció.

Què hi té a vore, això, amb les vacances del bloc? Doncs que queda constància de tot el que escric amb una cerca del meu nom en google. Notícies del Partit Socialista de Mallorca i del periòdic del CEU (!!), una carta al director de l'AVUI, un grup de facebook per a lloar Mónica Oltra i Mireia Mollà... I si no em comporte atenent a uns principis, és ben fàcil que m'ho retraguen. En fi, que com que desconec el significat de la paraula callar, d'ara endavant em toca ser conseqüent amb els meus principis. I no patiu, que seguiré sense parlar de política. Per no avorrir-vos, més que res.

Mare

2009-11-20T02:35:00.000-08:00

Fa poc, el meu bloc ha rebut una visitant especial: ma mare. Sembla que a les seues fílies s'afegix comentar el que escric. Em desagrada menys que em lleve les claus de casa, s'enfade quan m'ha de obrir a mitjanit i em desperte de bon matí com a venjança. Al cap i a la fi, això se soluciona aclucant l'ull i seguint dormint. Però açò és massa!

En encendre el mòbil, em trobe este missatge tan dolç: Has salido del armario y te has puesto en el escaparate del mundo como las fulanas. Mama Lucrecia. Va llegir la meua consulta d'ahir a Lucrècia de Borja sobre jugar a dos bandes i la pobra dona es va escandalitzar. De l'armari vaig eixir fa tres anys, això sí.

Ara una persona assenyada moderaria el que escriu o canviaria d'adreça. Però qui ha dit que jo siga un d'eixos?