Inflexió

Les eleccions valencianes de diumenge han marcat un punt d'inflexió. Ha guanyat el Partit Popular, sí, però per primera vegada des que ens governa ha baixat en vots, tant en valor absolut com en percentatge. El PP ha perdut vots a la província de València, on s'ha deixat un escó, tot i que l'avanç a Alacant i Castelló ha compensat la davallada. I a la ciutat de València, feu de Rita Barberá, el PP ha perdut una regidoria. Descomptant València i els resultats autonòmics, el PP ha augmentat el seu poder municipal, tot guanyant per primera vegada a Elx i Gandia, bastions socialistes des de la Transició. 

Els resultats socialistes han sigut un fracàs estrepitós. El PSPV-PSOE ha obtingut amb Jorge Alarte els pitjors resultats de la història del partit al País Valencià. La nota positiva per als socialistes és la victòria a la ciutat de Mislata. La sangria dels socialistes ha permés l'entrada a les Corts Valencianes i a l'Ajuntament de València de la Coalició Compromís i el retorn d'Esquerra Unida. A nivell municipal, hi haurà governs de progrés a ciutats com Alcoi o Tavernes de la Valldigna.

L'èxit de la Coalició Compromís no només ha tingut com a origen el descontentament de l'electorat socialista. La presència mediàtica de Mónica Oltra i Joan Ribó, combinada amb el treball municipal dels regidors del Bloc, ha donat els fruits desitjats. Al grup que formaven Mónica, Enric Morera, Josep María Pañella i Mireia Mollà s'unixen en esta legislatura Fran Ferri, de vint-i-sis anys, i Juan Ponce, d'Els Verds. I per primera vegada hi haurà presència valencianista d'esquerres a l'Ajuntament del Cap i Casal. A Joan Ribó li acompanyarà Consol Castillo i l'ecosocialista Pilar Soriano. 

L'augment de la pluralitat a les Corts Valencianes i els primers signes de desgast del Partit Popular són una bona notícia per als progressistes valencians. Tanmateix, el mal resultat socialista hauria de fer reflexionar a la cúpula del partit. A remolc del PP no poden formar un discurs alternatiu amb opcions de guanyar. 

15M

Confesse que vaig apropar-me als jóvens de la Plaça de l'Ajuntament amb un punt d'escepticisme. Tot i així, trobar-me com la munió de gent es feia més gran m'il·lusionava. Ambivalència.

Al manifest llig que demanen que es garantisca el dret a l'habitatge i al treball alhora que critiquen el bipartidisme i la desigualtat. I més en concret, a la ciutat de València demanen la supressió de la tanca electoral del 5% al País Valencià, un sistema fiscal progressiu o explicacions dels costos reals dels grans esdeveniments, entre d'altres.

Eixir al carrer indignat és molt lloable, però ara cal VOTAR. No tots els partits polítics són iguals: això és el que volen que penseu el PP i el PSOE. Les reivindicacions del moviment 15M, fa anys que les proposen des de coalicions com Compromís o Esquerra Unida. En un sistema parlamentari mana la sobirania popular expressada en les urnes. Per això demane a tots els que simpatitzeu amb la causa de Democràcia real ja que diumenge voteu els partits menuts d'esquerres. 

Mobles

Dinamarca ha encés la metxa. L’acord de Schengen, clau de la integració europea, és paper mullat. Vint-i-cinc anys després de l’aprovació del principi de lliure circulació a la Unió Europea, Brussel·les ha acceptat controls “en casos excepcionals”. Les excuses dels danesos són puerils: diuen que només es tracta d’establir controls de mercaderies a les duanes. Els socis de l’eurozona han assumit com a propi el missatge xenòfob de la ultradreta davant les males perspectives electorals dels partits governants.

Europa va assumir al 1995 l’arribada de més de 600000 refugiats de l’antiga Iugoslàvia. Ara, les revoltes als països àrabs de la ribera mediterrània han generat un conflicte humanitari de dimensions menors. Però al marge del nombre de desplaçats cal tindre en compte el missatge racista palés. Tunisians i libis necessiten la solidaritat europea: fugen de la guerra. Endurir les condicions perquè puguen residir als territoris de la Unió denota una falta d’humanitat preocupant.

El discurs xenòfob té una frase estrella: “que vinguen, però amb papers”. Com volen que vinguen amb papers si fugen desesperats amb pasteres de la guerra? Els estats europeus accepten ben poques sol·licituds d’assil. És de veres que el populisme dóna rèdits electorals entre els estrats inferiors de la societat, els que compartixen amb els nouvinguts més prestacions de l’Estat del Benestar. Però la solidaritat és un valor superior  i els governants no han de renunciar-hi.  Mantinguem Schengen i permetem la lliure circulació de persones. Perquè al cap i a la fi paga la pena recordar que els immigrants no són mobles: són persones.

Domesticats

El president imputat continua donant titulars. La diana a què llança els dards és una vegada més Zapatero. El problema del president del govern espanyol és per al molt honorable (sic) que el seu iaio no li va transmetre "tendresa ni afecte". La invectiva és una falta de respecte als afusellats per les tropes franquistes durant la Guerra Civil, més de 4000 al País Valencià segons els historiadors. Però no va ser l'únic dirigent conservador que enfangà la campanya. 

L'omnipresent expresident Aznar va considerar Bildu "una disfressa d'ETA", tot contradient la sentència del Tribunal Constitucional que assegura que la simple sospita "no és un argument jurídicament acceptable per a excloure ningú del ple exercici del dret a la participació política". Són només dos exemples d'una campanya de les municipals i autonòmiques eclipsada per la política estatal fins al punt que el PP la considera una avantsala de les eleccions generals de 2012.

Els valencians ens mereixem un president de la Generalitat que reconega les errades. No debades, ser líders en destrucció d'ocupació i en deute en relació amb el PIB són motius suficients per a qüestionar la gestió de Francisco Camps. Culpar Zapatero d'una política econòmica equivocada és legítim però fer-ho des de la més alta responsabilitat institucional d'una de les autonomies més empobrides de l'Estat és un engany. I els mitjans de comunicació afectes al règim popular tenen molt a dir en la previsible victòria dels populars. Las Provincias va entrevistar Camps ahir per primera vegada en dos anys i Gürtel fou tema tabú. És el mateix diari que fa uns dies publicà una enquesta per a influir en la opinió pública de cara a la supressió de les línies en valencià que pretén el PP. Uns mitjans domesticats al servici d'un poder que amaga la realitat talment com en la novel·la 1984 d'Orwell són el pitjor balanç d'esta legislatura de Francisco Camps.